Les eleccions són al maig i encara moltes debatim sobre si fem força plegats, i li prenem el pols a la dreta i l’extrema dreta, que guaiten a les portes de les cases de les valencianes i els valencians com si d’un monstre mitològic es tractara, o ens perdem en enquestes que a hores d’ara poc o res ens diuen.
La realitat és que no podem deixar caure aquest govern, malgrat ser conscients que, amb aquests socis i sòcies, la nostra gestió pot veure’s dificultada. No ens enganyem, governar amb el PSOE ens complica la vida. Ho hem vist en molts ajuntaments, i el d’Alacant n’és un bon exemple. Però tampoc podem deixar de nou el nostre futur en mans del PP, pressionat ara per Vox, que, no ho oblidem, són els seus emancipats i sense la vergonya de saber-se clarament feixistes. Perquè, quina gestió al País Valencià haguera fet un PP corrupte de la crisi de la pandèmia? Tan sols cal fer una ullada a Madrid i la seua gestió amb les residències de persones majors. No ho podem permetre. Tenim una responsabilitat política amb la ciutadania valenciana. I, que quede clar, a nosaltres, a EUPV, ens costa no mirar enrere, però en la nostra idiosincràsia política està, també, la nostra aposta per arribar a pactes amb aquelles forces polítiques d’esquerres que el panorama polític ens presenta.
El nostre País Valencià ha patit molts anys la barbàrie de les polítiques del Partit Popular, la indubtable corrupció -en la majoria de casos judicialitzada, en molts altres minimitzada-, els atacs velats i no tan velats a la nostra llengua i la nostra cultura, el retrocés en drets socials, etc. Parlar del Partit Popular valencià és parlar d’una de les pitjors gestions polítiques a tot el territori de l’Estat espanyol. Malgrat tot, el PP continua amb força i, el que és pitjor, VOX també, que el segueix de ben a prop, fent un tàndem perillosíssim per a la classe treballadora. I això em fa pensar en aquella estrofa en la qual Paco Muñoz animava la transició al nostre país: Què vos passa valencians?. Explicacions hi ha moltes, des del menfotisme alacantí fins al tòpic que tots els partits polítics són iguals… Si bé és cert que en cada moment electoral hi ha fites que poden variar el vot, hi ha un gruix important que no canvia.
Així, perquè el nostre País Valencià siga un territori lliure de corrupció i amb clara vocació social i de servei a les persones, necessitem no perdre’ns en disputes vàcues sobre lideratges polítics i centrar-nos en el més important: construir un front ampli que permeta reeditar el Botànic i guanyar espai de govern per canviar i millorar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, culturals, etc., posant el focus en les persones i no en interessos espuris.
I acabe amb una màxima marxista que inspira a l’hora de fer política, i és aquesta: «Si suposem a l’home com a home i a la seua relació amb el món com una relació humana, només es pot canviar amor per amor, confiança per confiança, etc.(…) Si estimes sense despertar amor, això és, si el teu amor, com a amor, no produeix amor recíproc, si mitjançant una exteriorització vital com a home amant no et converteixes en home estimat, el teu amor és impotent, una desgràcia.»
El temps s’esgota, anem a pel tercer Botànic.
