El franquisme, com tota dictadura, s’identifica amb la persona símbol del procés, en aquest cas, el general que fou proclamat, amb tota la pompa feixista, com a «Caudillo». Parlar, doncs, del franquisme, i el moviment que sorgí en la seua contra, no es pot reduir a noms, ni tampoc pot ignorar com el franquisme no fou, ni tan homogeni ni inamovible com mostren algunes interpretacions. Certament, el Règim nascut el 18 de juliol del 1939, se sustentà en la repressió, i un autoritarisme permanent. El prestigiós professor Duvergere a l’hora de classificar les dictadures europees del segle XX diferenciava les de Mussolini i Hitler, i les de Franco i Salazar (Portugal), a les quals considerava autocràcies paternalistes.
Tant al franquisme com a l’antifranquisme, hi ha dos etapes clarament diferenciades, no totalment coincidents en el temps, però que en certa manera tenen les seues coincidències. Tot això generaria estratègies i opcions ad hoc. Així doncs, intentaré resumir la meua visió, producte de l’experiència viscuda.
Els primers anys de la dictadura, els immediatament posteriors a la seua victòria militar, són els de l’autarquia econòmica i la clara voluntat d’extinció dels perdedors, amb una forta repressió generalitzada. Tanmateix, durant uns pocs anys, el Règim mantingué una vinculació amb les potències de l’Eix, fins que el final de la II Guerra Mundial es decantà a favor del nou ordre mundial, que implicava l’aparició de la guerra freda, i els blocs. Aleshores, el franquisme, donada la seua ineficàcia econòmica, la manca de recursos i inversions i el context europeu democràtic, encetà una evolució que es va concretar en l’accés dels tecnòcrates de l’Opus Dei al Govern i al control de l’aparell econòmic, a partir del 1957. Igualment, tractà de maquillar un règim sense llibertats, apuntalat per l’aparell repressiu de forma selectiva, especialment justificant-lo com a necessari per a frenar el comunisme.
I què fou l’antifranquisme? En una primera fase, les restes dels vençuts quedaren reduïdes a ben poca cosa, el terror existent generà por entre la gent i poc es podia fer. Les guerrilles, o els maquis, formades majoritàriament amb gent que passà la frontera esperant una intervenció internacional i l’adhesió de la gent, resistiren uns anys, sofrint enormes baixes per l’acció de la Guàrdia Civil, la qual exterminà la gran majoria dels seus membres. A principis dels cinquanta el PCE, que les havia promocionades, i altres forces com els anarquistes, des de l’exili les van dissoldre. En eixa dècada dels anys cinquanta, algunes accions reivindicatives es van produir de forma aïllada, com la vaga dels tramvies a Barcelona.
Els partits d’esquerra tenien la direcció a l’exili, mantenint visions anquilosades sobre la situació a l’interior. El PCE per exemple feia crides a grans jornades de lluita, les quals van estar un gran fracàs el 1957 i el 1958, per manca de suport popular. Cosa que generà un debat intern molt fort que se saldaria amb sonades expulsions de la direcció. El PSOE vegetava millor, no aparegué fins a les vespres del 1975.
La irrupció a la societat de noves generacions, nascudes sota el franquisme canvia les coses. Aleshores, allà a les darreries dels anys cinquanta i principis dels seixanta, topem amb el naixement d’un nou antifranquisme. Es tracta d’un fenomen que es donà a tot l’Estat de forma espontània, les vagues d’Astúries el 1962 és la referència d’eixa revolta al món obrer i que connectà amb el moviment estudiantil, que en paral·lel es formava a les universitats. El PCE es va adonar del canvi que això significava i va modificar la línia d’actuació. Així mateix, van anar sorgint altres opcions, com ara el «Felipe», i grups nacionalistes perifèrics, especialment a Catalunya i Euskadi i, també, en menor intensitat, a altres territoris com fou el del País Valencià.
L’antifranquisme va estar tot un conjunt de moviments, grups, persones i organitzacions que va créixer de forma desigual a l’estat, significativament en les grans concentracions urbanes i industrials, aconseguint arrelar entre les capes populars i també a les elits intel·lectuals, empentant reivindicacions socials i polítiques.
Sovint, la lletra impresa destaca uns personatges i opcions, silenciant-ne altres. La repressió contra els comunistes tingué un efecte no desitjat pel franquisme, puix els donà prestigi, tot i que cal reconèixer la seua capacitat i esforç. No obstant això, la lluita tingué molts més actors, com és el cas dels «nacionalismes no estatals».
Una anècdota: el 1967 abans de passar a la presó el fotògraf de la policia em va fer la pregunta següent: «¿Y como usted siendo tan valencianista se ha unido a las masas obreras?» La meua resposta fou: «Por eso mismo».
Enguany, en ocasió de l’aniversari de la mort del dictador, es faran actes, veurem imatges a la televisió, s’escriuran llibres, però no estarà de més donar versions més plurals, no limitant-se a la visió feta des de la «villa y corte». Aquest paper és una modesta aportació a eixa tasca de recordar allò que passà, tant a casa nostra, com dins d’un conjunt més ample.
