L’estil franquista s’imposa en el PSPV?… No, no parle del generalíssim, tinc en ment Angel Franco, eixe senyor afincat des de fa dècades al socialisme alacantí i que tan bé ha sabut viure i mantindre el seu poder -minso: per a guanyar assemblees i posar gent de capella en càrrecs a repartir, però poder al cap i a la fi- en la foscor de la rereguarda que imposa l’oposició. Ara va de senador, de nou. Dècades de domini absolut de la dreta a Alacant, i de baralles internes constants al si del partit PSPV alacantí per les molles que li pertocaven a un socialisme cada vegada més allunyat de les realitats dels ciutadans, i expulsant de la respública possibles bons dirigents socialistes al sud. Serà l’estil que s’imposarà entre el socialisme valencià per viure confortablement en eixe desert on acaben d’entrar, de nou? És que a la dreta no hi ha baralles? Clar que sí, però han sabut dur-les amb l’opacitat i la marcialitat que els caracteritza, cultivant un bon exèrcit de propagandistes, i, a més, acotxats per la impassibilitat del seu electorat fidel, vacunat contra la corrupció dels seus dirigents i que ho accepta tot.
Al diari Información (11 de juny) Juan R. Gil conclou així un article sobre les properes eleccions generals i les picabaralles socialistes per confeccionar les llistes «…si los que buscan suceder a Puig llevan por estandarte a Franco, Mazón puede jubilarse en el Palau. Ya sé que le faltan 18 años. Pero la otra vez que los socialistas empezaron así, el PP estuvo veinte». Parlant de temps d’espera, i seguint el tòpic, com que jo ja tinc una edat…, molt lamentaria que la predicció final del periodista es tornara real. Però, com ell, pense que la pilota està a la llotja de l’esquerra, en dita dels aficionats a la pilota valenciana. Però són els socialistes l’única alternativa possible al PP? De debò no hi ha cap possibilitat de construir una opció progressista i valencianista que els fera ombra i representara de veritat interessos genuïnament nostres? De moment i a la vista de la vocació un tant vicària observada durant els Botànics i la inclusió de Compromís en el projecte regeneracionista de Sumar, -decisions de l’actual directiva, que s’ha reservat lloc d’eixida a Madrid-, sembla que no. O que la cosa va per a llarg. Però, seguint amb frases tòpiques, eixa és una altra història.
La pèrdua de la Diputació de València per part de l’esquerra, a mans d’un damnificat del PSPV, l’ontinyentí Rodríguez, reflecteix també, a la demarcació provincial de València, la descomposició d’un socialisme incòmode en la derrota, i la força descomunal que insuflen els triomfs electoral per al PP. La vida política, tots ho sabem, es mou a gran velocitat: des del caloret, el ditet fent burla dels morts a l’accident del metro de València o el «qué hostia, qué hostia!», de Rita Barberá, fins a la seua elevació de nou als altars i pujada a un pont florit com una mare de Deu, pujada i elevació per part dels mateixos que la denigraren, -mira, Rita, les voltes que pega la vida… política!-, més la bufetada de realitat que Mazón, eixe mig desconegut home meridional que anirem descobrint i que igual colpeja a socialistes com a Compromís, al qual empetiteix barata recordar-li com té Compromís un lloc a la Mesa de les Corts. De nou el periodista Juan R. Gil diu, al mateix mitjà el dia 16 de juliol, que «Mazón es pragmático. Pero también es inteligente, hábil y duro, cuando toca serlo, en grado sumo. Quienes lo conocemos desde hace años nos hemos hartado de decirlo». Prenem nota. Falta saber si serà capaç de fagocitar ràpidament Vox -com va fer el prestidigitador Zaplana amb Unió Valenciana- o si, pel contrari, els seguirà utilitzant per aplicar les mesures més burdes i menys democràtiques de la legislatura que, no ens enganyem, al PP no li fan cap de nosa, però queda lleig encapçalar-les i representar-les.
Si les premonicions del periodista, amb eixe punt acusatori que el caracteritza contra el deep-socialisme valencià, es fan certes, molts de nosaltres, estimats lectors, haurem viscut una vida entre la dictadura i el peperisme, amb uns quants anys de governs progressistes presidits per socialistes en solitari o en coalició amb un valencianisme «amable». I hui, ¿per què no?, és un bon dia per fer memòria, que la distància temporal, com bé sap qualsevol amant de la Història, és imprescindible.
En 1983, fa 40 anys!, Lerma va ser nomenat Honorable President, i ocuparia el càrrec fins a 1995. Coincidint amb Felipe González, és el temps de les transferències autonòmiques, del llavat de cara dels aparells d’Estat i les institucions de la dictadura, de l’extensió dels serveis públics, el temps d’europeïtzar-nos i fer-nos de la OTAN… Es van aprovar noves lleis valencianes, com la d’Ús i Ensenyament del Valencià, però també moltes lleis d’àmbit estatal -Llei de Funció Pública, LODE, LOGSE…- que dissenyarien el que encara podem considerar l’estructura bàsica de la nostra societat. Res que la dreta no poguera digerir. I, de fet, quan vingueren els altres Honorables, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, tampoc no es van fer canvis substancials. No calia. Com no ha calgut abaixar el llistó electoral del 5%, ni batallar per la llibertat d’expressió, ni blindar una llengua afeblida com el valencià, ni retocar el finançament autonòmic, ni… La Història ens mostra encerts i errades, i l’electorat, actor no tan passiu com es pot creure, al remat sempre jutge, donant bones i faltes…
Escodrinyem entre les candidatures i diumenge anem a votar. I que no es diga que el poble no parla!
