No he escrit res, cap article, cap anotació, sobre la DANA i sobre la catàstrofe natural i política que hem patit. Sí que he escrit molts missatges privats a amics de fora dient que a casa estem bé, que per sort nosaltres estem a pocs quilòmetres d’on ha passat tot. O millor dit, que estem atarantats, tristos i enutjats, rabiosos, però que materialment ens hem salvat. I mentre ho dic pense en tota la gent coneguda i la no coneguda que sí que ha patit, en tots els missatges que també he escrit o gravat demanant si estaven bé, pocs missatges, sempre en són pocs.
El poeta Lluís Roda em va dir que havien intentat salvar allò important i pujar al primer pis de sa casa de Picanya. Allò important eren, entre altres coses, les fotos familiars. Salvar la memòria familiar. Pocs dies després de la catàstrofe (insistisc: natural, però també política), la Universitat de València es va oferir a restaurar de manera altruista les fotos enfangades. És difícil pensar en el passat, en la memòria, quan el present i el futur se te’n van de les mans. I tanmateix, el gest de Lluís Roda no devia ser únic. Sempre volem salvar la memòria. Ho explicava Mercè Ibarz en un article pocs dies després: «Un record és una foto revelada. Les fotos analògiques, en paper, les més estimades en veritat, ho són perquè ens representen, ens recorden com érem». Ho explica Dubravka Ugrešić a El museu de la rendició incondicional (Angle Editorial), que he tingut la sort de traduir (disculpeu l’autopublicitat). Ugrešić conta que un refugiat bosnià va dir: «Els refugiats es divideixen en dues categories: els que tenen fotos i els que no en tenen». La iniciativa de la Universitat de València de procurar que se salven les fotos —tant de bo foren les de tothom— és un acte admirable, com tots els actes d’humanitat que hem vist aquestes setmanes per part de milers de voluntaris. Al costat dels aprofitats i de la nefasta gestió, no només dels béns materials, sinó també de les emocions, dels responsables directes del País Valencià, aquests gestos s’engrandeixen.
Tinc un amic de la meua edat que va perdre els joguets a la pantanada de Tous. Sempre ho explica, i encara ara és un adult a qui li encanta jugar. La pantanada, la riuada són fets que s’han instal·lat en la nostra memòria col·lectiva. Les desgràcies compartides ens conformen. Amb aquest amic i altres hem anat diverses vegades al restaurant La Riuà de valencià. Ara el nom del restaurant pot semblar una frivolitat, quan segurament és un homenatge, però les devastacions passen i s’acaben convertint en records, en malsons recurrents o en simples cròniques i, també, en allò que ens explicaven els avis. La memòria evoca el passat, però també el deforma, n’assuaveix els contorns. Per això ens calen històries i poemes que ens els recorden vivament. Dies després de la catàstrofe van circular per xarxes uns versos de Vicent Andrés Estellés que pareixien escrits l’endemà:
El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.
He vist coses. Finestres, i genolls, i cistelles,
i ascensors, i prospectes, i he vist la sang dels parts
(i l’he sentida caure brutalment al poal),
i he vist mercats, i grills, i claustres, i telèfons,
i avets, i pèls suats, i gavines, i llànties.
He plorat molt. He vist coses. He plorat molt.
Els poemes poden ser com les fotos. Allò que ens enduem durant una catàstrofe per salvar la memòria. Els llibres no, com tantes altres coses. És difícil pensar en salvar una biblioteca bastida al llarg dels anys en un moment de pànic. Una biblioteca, com qualsevol col·lecció, és una tasca delicada que es fa molt a poc a poc i que conforma la memòria personal de qui la basteix. Fa uns anys, Vincle va publicar un llibre del fill de Carmelina Sánchez-Cutillas sobre la biblioteca de la seua mare (La meva cambra més estimada, Luis del Romero Sánchez-Cutillas), que també era un llibre de records familiars. Carmelina, amb Matèria de Bretanya, també va salvar un món, el de l’Altea de preguerra, de l’oblit. Les novel·les de Ferran Torrent, que ha perdut la planta baixa de sa casa de Sedaví, són una fotografia retocada (per ficcionada) de la València dels últims seixanta anys. A Catarroja, l’editor Vicent Olmos ha bastit, a l’editorial Afers, una biblioteca col·lectiva que és tant un monument a la memòria com una reflexió sobre el present i el futur. Amb la barrancada, ho ha explicat en diverses entrevistes, ha perdut la seua biblioteca personal.
Alhora, el present s’imposa i busquem els relats peremptoris. El poeta i assagista Ramon Ramon, que treballa amb Olmos des de fa anys, ha escrit una sèrie d’articles que són lúcides manifestacions de la ràbia i el dolor, com també ho són els de Núria Cadenes, escrits des de Torrent.
Les fotos, els poemes, les narracions, els articles, les cançons (com el Vetlatori de la Maria que ens va commoure a tots pocs dies després) ens ajuden a recordar qui som i on som, enmig de la devastació. Els que ens ho hem mirat des de prop, però lluny (que lluny que estan les dues Valències a banda i banda del pont de la solidaritat, deia la gent que anava i venia de la zona afectada), no ho podem entendre. Potser per això no m’havia assegut a escriure encara sobre tot el que hem viscut, perquè ho he viscut i ho he patit, però a través dels testimonis dels altres, persones estimades i persones que no conec de res. Persones, en qualsevol cas, que mereixien més gestos d’humanitat de part d’unes institucions que els han deixat a l’estacada. Menys fotografies institucionals, i més fotos familiars recuperades del fang.
