Flors per a Putin

L’any 2016 vaig viatjar a Rússia per primera vegada. M’acompanyava un dilecte (i tristament desaparegut) company, el fotògraf Ramon Usó. Teníem el propòsit de fer un reportatge per al diari Ara, que es va publicar a l’octubre (i podeu llegir ací).

En aquell moment el màxim regent del país, Vladímir Vladímirovitx Putin, tenia, entre els seus súbdits, una popularitat del 80%. La xifra no està malament. Huit anys després, el percentatge és molt semblant. I la cosa té mèrit, perquè mentrestant el bon home ha envaït Ucraïna i ha ordit una guerra devastadora on ja han mort desenes de milers de russos (i d’ucraïnesos!), la dissortada carn de canó que encatifa les seues ambicions imperials. 

Com es manté al poder sense rèplica aquest hàbil exespia de la KGB és un misteri que algun dia omplirà molts llibres. De moment, només hi tenim algunes certeses: tot aquell que s’hi oposa acaba abandonant més o menys ràpidament el món dels vius. La llista ja és gran, però em detindré en els dos últims casos: el de Ievgueni Prigojin i el d’Alexéi Navalni.

De Prigojin i els seus mercenaris Wagner es va començar a parlar en 2014, amb l’annexió de Crimea. En esclatar la conflagració ucraïnesa, el colèric guerriller s’hi va plantar a primera línia. Mentrestant, havia creat la Internet Research Agency, que va inundar de bots russos la xarxa global i hi va influir perquè Trump guanyara les eleccions als Estats Units. Després van actuar també en la crisi catalana del 2017. 

Tots sabeu com va acabar Prigojin. Se li van unflar els pebrots, va posar els seus tancs en direcció a Moscou i, quan tot es va calmar, aparentment va fer les paus amb el tsar. Però el tsar –tots els tsars- no en perdona una. I l’antic «xef de Putin» va morir en un oportú accident d’aviació l’estiu passat. 

Després hi ha el cas de Navalni. Són hòmens valents, aquests russos. Perquè es necessita valor per, després d’haver sigut enverinat una vegada, tornar a Rússia sabent que Putin està esperant-te amb la porta dels calabossos oberta i les pòcimes de metzina fent xup-xup. També sabeu com ha acabat aquesta història: Navalni va morir a la seua presó del Cercle Polar «de mort natural». 

És possible que la caiguda de l’avió de Prigojin fora accidental i que realment Navalni morira per causes naturals. És possible, però això no s’ho creu ningú fora de Rússia. De manera freda i implacable, tots els que s’han oposat al poder suprem exsoviètic han pagat amb la vida. Potser el ciutadà mitjà de Rússia, aquest que encara dona suport a Putin a ulls clucs, es crega totes les mentides que emanen del Kremlin. Si és així, això és un cas per a la psicologia social, o simplement per a una piscopatologia de la vida col·lectiva.

El més curiós de tot és fins a quin punt a Moscou no li importa gens el que puga pensar el món sobre tots aquests «accidents». Supose que, a dins dels palaus del tètric poder moscovita, el món exterior deu semblar una excrescència perfectament prescindible, un estat d’opinió alié que no afecta per a res la vida i els avatars d’un país immens.

Ara mateix no sabria imaginar el futur de Putin. Supose que, allà per on passa, una caterva de subordinats més o menys poregosos li llança flors. Li faltaria només una cosa: aquell esclau que, quan tornava un general o un emperador romà amb una brillant victòria sota el braç, li mormolava suaument a l’orella: «Recorda que eres mortal».

Putin és mortal, els seus enemics no diguem i fins i tot nosaltres ho som. Però va passant la vida i el paio continua impertèrrit, caçant ossos amb el tors descobert i rient-se del mort i de qui el vetla. M’agradaria contemplar per un foradet la Rússia postPutin. Potser simplement després d’ell vindrà algú pitjor i el joc de la ruleta (russa) no pararà mai. Que Déu ens pille confessats.