Deien els clàssics que l’enveja era la companya de l’èxit (Invidia gloriae comes est). Efectivament, el disgust que u sent pel bé dels altres és un dels set pecats capitals, oposat a la virtut de la caritat. Podríem definir eixa temible i ubiqua emoció com l’animadversió que sentim respecte d’aquell que posseïx una cosa de la qual nosaltres manquem: saviesa, intel·ligència, diners, simpatia, bellesa, prestigi, poder… qualsevol cosa pot constituir l’objecte d’eixa insidiosa passió, això la torna tan omnipresent i oprobiosament versàtil.
L’enveja enverina la vida de l’envejós, però també emmetzina la vida d’aquell que és irremissiblement envejat. Com deia don Francisco de Quevedo, que d’això en sabia molt: “l’enveja va tan flaca i macilenta perquè mossega i no deixa menjar”; o siga, que l’envejós, ni viu, ni deixa viure. Un home savi entendrà que, per molt modesta que siga la consideració que tinga envers la seua pròpia intel·ligència, els altres, a causa de l’enveja omnipresent, encara en tindran una consideració més modesta. Què li farem? Els humans som així. Qui no ha sentit mai enveja d’una altra persona? També hem de tindre ben present que, com deia Wilde, qualsevol pot simpatitzar amb el sofriment d’un amic, però es requerix una natura molt superior per a simpatitzar amb l’èxit d’un amic. Això no està a l’abast de tots, vos ho puc ben assegurar, la ubiqua enveja ja se n’encarrega.
Aquella persona amb talent que puga sentir-se envejosa pel fet de ser ignorada i apartada pels seus coetanis i les ridícules capelletes de tota la vida, sempre podrà recórrer a aquella sentència de Sèneca que afirma que, encara que els nostres contemporanis ens silencien per enveja, altres vindran que, sense favor ni passions, ens faran justícia… I després diuen que l’estudi dels autors clàssics no aprofita per a res! Però, comptat i debatut, i si vos servix de conhort, puc afirmar-vos, amb total certesa, que els devastadors efectes d’esta universal passió finixen tan bon punt acaba la nostra punyetera vida. Perquè l’enveja, com afirma Ovidi, s’acarnissa amb els vius i, després de la mort, desapareix. Com podeu vore: no hi ha mal que cent anys dure i qui no es consola és perquè no vol.
