És un fet constatat que qualsevol societat, en arribar a l’opulència, tendix a registrar taxes de natalitat decreixents. Això passa perquè en les societats tradicionals i pobres els fills són una inversió i en les societats desenrotllades suposen un luxe prou costós. En les societats pobres i tradicionals tindre un fill (o filla) suposa disposar, ben prompte, d’un parell de braços més per a treballar en el camp o en casa i, per tant, una aportació econòmica suplementària per a subvenir a les necessitats del grup familiar. A més, els fills són una assegurança per a la vellea en eixes societats on no hi ha una xàrcia de seguretat social que s’ocupe de les necessitats de la gent major. Els pares, en les societats opulentes, amb bona lògica, es preocupen moltíssim per l’encaix professional i socioeconòmic dels seus fills, se senten intensament responsables pel seu futur i això suposa moltes renúncies, molts esforços i molts maldecaps que fan que les parelles s’ho pensen i s’ho repensen molt abans d’iniciar la incerta aventura de la maternitat/paternitat. Les societats desenrotllades, a causa del fenomen que he descrit més amunt i de la incorporació de la dona al món laboral i a l’economia formal (la que apareix en les estadístiques dels economistes), registren taxes de creixement demogràfic baixíssimes, inclús decreixents, com és el cas del Japó i d’alguns països occidentals.
Si una persona vol desenrotllar una carrera professional mínimament cabal, és normal que tinga tendència a evitar les procel·loses aigües de la paternitat. També hem de tindre molt clar que la incorporació de la dona a l’economia formal és una cosa molt bona perquè permet la igualtat, l’autorealització personal, l’autonomia financera a què tota persona té dret i suposa un millor aprofitament dels recursos humans de la nostra societat. Cap grup humà mínimament responsable i coherent es pot permetre el luxe de llançar a perdre la meitat del seu talent natural. El quid de la qüestió radica en el fet que, com que natura abhorret vacuum (la natura detesta el buit), el lloc que no ocupen els fills que no hem tingut els ciutadans de les societats opulentes ha de ser reomplit pels fills de societats més tradicionals i pobres vinguts de fora: els immigrants.
Observem, des de fa molt de temps, que moltíssimes persones de les societats opulentes tenen mascotes, però tenen pocs fills. Això passa perquè les mascotes, principalment gats i gossos, proporcionen alegria, gratitud, afecte i benestar a les llars i molt poques incomoditats. Perquè, comptat i debatut, ¿què significa tindre un fill o filla? Suposa portar a este món un ser viu dotat de logos (raó/llenguatge), una criatura amb unes necessitats urgents quan és xicoteta i que, al començar a fer-se gran té una fortíssima tendència a manifestar els seus gusts i punts de de vista que solen xocar estrepitosament amb la nostra prepaternal manera de viure i de vore les coses. Com deia un personatge d’una pel·lícula francesa el nom de la qual no recorde: les enfants sont une source d’emmerdements (els xiquets són una font de problemes): que si té la pigota, que si no n’ou i és molt cabut, que si sempre em porta la contra, que si no ix de casa, que si no para en torreta, que si trau males notes, que si s’ajunta amb males companyies, que si flirteja amb les drogues, que si sempre va a la seua, que si és un desagraït, que si… Què vos puc dir que no sapiau? I això, anant tot bé… La veritat és que, per a tindre fills en esta societat tan complexa, quasi és menester ser un heroi o un autèntic inconscient. Les societats desenrotllades han de fer front, per tot açò que acabem de descriure, a un repte fenomenal. Som societats ja envellides i necessitem que la gent jove tinga un camí més planet. Ací és on ha d’actuar l’Estat: hem d’aconseguir que el fet de tindre fills no siga un luxe costosíssimm i extenuant. A mi i a molts pensadors d’esquerres i no tan d’esquerres, per a fer front a este ingent problema, ens venen al cap un grapat de polítiques socials de caràcter socialdemòcrata que hauríem d’implementar en l’àmbit de l’educació, el món laboral i l’economia. Ara com ara, qualsevol persona mínimament responsable que pretenga governar el destí de la cosa pública s’hauria de plantejar, amb molta serietat, un xicotet grapat de preguntes urgents:
- a) Com augmentem l’oferta de vivenda en venda i lloguer a preus assequibles?
- b) Com aconseguim que tindre fills deixe de ser un luxe costosíssim i extenuant?
- c) Com millorem els salaris reals i la productivitat de la nostra economia?
Estes són les qüestions que importen i només podran ser ateses i resoltes com és menester, si superem els nostres enquistats apriorismes partidistes, ens posem a dialogar seriosament i deixem de banda les nostres cabòries i polèmiques esgotadores i estèrils que no porten a cap de lloc bo. Però, potser, açò suposa demanar massa esforç a la nostra inefable classe política.
