Escriure una columna setmanal té un punt de disciplina. I hi ha setmanes que de sobte et poses davant de l’ordinador i sents que no tens res nou per a dir. Que la columna d’aquesta setmana podria ser simplement una reiteració de les columnes passades: que la presència de Mazón al capdavant del govern valencià és insuportable, que no vull ni pensar en el 9 d’Octubre, que el que està passant a Palestina és un genocidi terrible i que qui ho nega és còmplice del botxí. M’impressiona el sionisme rampant del PP aquesta setmana i les barbaritats que han arribat a dir, quan sembla que sobre aquest tema hi ha prou consens social. Fins i tot Ana Iris Simón està rebent estos dies les embranzides dels sionistes. Crec que a banda de Rahola, Ayuso i Núñez Feijoo compten amb el suport de Soto Ivars i poca cosa més. Al País Valencià els sionistes nostrats estan prou callats. Seria desitjable que condemnaren els crims del seu estimat estat d’Israel, però venint d’ells, algú a més amb incontinència tuitera, el seu silenci no deixa de semblar-me significatiu.
I aleshores m’enrecorde que dimarts passat vaig estar al Tribunal d’un Treball Final de Màster que parlava de novel·les utòpiques: de les utopies problemàtiques que són les que podem tindre hui en dia, però estant el pati com està, no és poca cosa. L’estudiant que el presentava és Laura Masegoso Forner. Li ha costat una mica de fer, que ja se sap que les utopies serveixen per a caminar, però l’important és que l’ha fet i l’ha fet molt bé, a més, amb maduresa i reflexió sostinguda.
De les tres novel·les, crec que només en recomanaria una, Lugar seguro, d’Isaac Rosa, però em sembla molt interessant el punt de partida del treball. Les ficcions distòpiques ens han instal·lat en la por al futur històric. És difícil saber què era abans, si la por o les ficcions distòpiques, però el que està clar és que la fomenten i la consoliden i ens instal·len en el marc que només podem anar a pitjor. I llegint-lo pensava que l’esquerra del segle XXI de veres es troba en un atzucac de difícil eixida. D’una banda, com va descriure amb precisió Enzo Traverso, es troba instal·lada en la melancolia, estetitzant en el millor dels casos el duel infinit per totes les derrotes del segle XX. D’altra banda, però, i precisament per eixa instal·lació en la derrota i en el pessimisme històric, pensa que només podem anar a pitjor i que el que cal és salvar les conquestes del passat. És estrany, parlen de les conquestes que van fer mentre patien derrotes definitives. El programa és aleshores salvar el que vam guanyar malgrat les derrotes, la qual cosa sembla un projecte molt poc il·lusionant. La desigualtat continua i ha crescut, el dret a l’habitatge és una quimera, però anem a salvar les conquestes socials que tenim, que de vegades es dilueixen en una sèrie de petites victòries que tenen a veure a més amb una certa legislació de la vida privada. Potser hem sigut incapaços fins i tot de mitigar mínimament els efectes del neoliberalisme, però anem a prohibir fumar en les terrasses, per posar un cas. I no dic que siga guai fumar en les terrasses, però de vegades sembla que ens quedem per a foteses mentre el capitalisme avançat continua la seua cursa cap al no-res per damunt de nosaltres.
El resultat és que l’esquerra té un discurs fonamentalment conservador. La seua retòrica és conservadora. Cal votar-los per a parar la ultradreta. Cal votar-los perquè si guanyen els altres seria pitjor. No cal votar-los perquè les coses vagen bé sinó perquè no vagen pitjor. Sembla en efecte que ser d’esquerres hui és lluitar per mantindre el que es té, inclòs, és clar, el sou mensual dels seus diputats electes. Com diria la xicona aquella divertida que demanava el vot per a Ayuso en no sé quines eleccions, el vertader lema de la nostra esquerra és vota’ns a nosaltres, vota el mal menor.
I això, és clar, els ho posa fàcil a la ultradreta, que es converteixen retòricament en el discurs contracultural, en l’antiestablishment, en el gest estètic del xicot dolentot de la classe per fotre la seua professora d’història i el seu professor de valencià. Ho canviarem tot, diuen. Li pegarem la volta a la truita. Que després tampoc ho faran, és clar: cancel·laran drets, eliminaran serveis socials, i ho amaniran amb polítiques racistes, i la revolució es quedarà pendent, com deien els falangistes, que eren especialistes en revolucions pendents mentre li llepaven la bota a Franco i a l’oligarquia triomfant, però de moment tenen el discurs, ells són el que van a la contra i avant. La seua política és la de la destrucció, i si no que li ho pregunten a l’AVL, i les runes no els fan por perquè tenen un món vell, jeràrquic, molt mascle i molt castellà en els seus cors, o en el que tinguen en lloc de cor.
Aleshores, pensava llegint el TFM i seguint la tesi de Laura, el que cal és ser propositiu. Cal dir que no ens resignem amb les derrotes, és més, com deia Rosa Luxemburg, ens hem de plantar en eixes derrotes i no podem renunciar a cap d’elles, perquè de cadascuna extraiem una part de la nostra força, una part de la nostra lucidesa. Les conquestes eixes que vam aconseguir són les molles, i ara volem tornar a lluitar pel pa sencer. Perquè el món no està ben fet, cal canviar-lo, i en el sentit de la justícia social, no de la llei del més fort. El que la ultradreta vol és més del mateix, més oligarquia, més misèria, més exclusió social. La utopia de la dreta espanyola és el genocidi de Gaza. L’aplaudeixen perquè és el que voldrien fer ells, homogeneïtzar l’estat espanyol mitjançant l’extermini. Ells tenen una utopia horrorosa, la seua utopia és distòpica, és benestar per a una minoria, darwinisme social, racisme, masclisme, neofranquisme. El seu verb favorit és estrangular.
Enfront d’això no només cal dir que és horrorós, sinó alçar també la nostra utopia alternativa. I potser és el moment, arribat a este punt de desigualtat, quan la vivenda és més que mai objecte d’especulació, d’anar recuperant vells conceptes deixats arrere per utòpics, a la vegada que es carrega positivament l’adjectiu: la intervenció estatal del mercat, el control de la propietat privada quan s’encarrega de llevar de la circulació béns essencials, com ara la vivenda, fins a arribar a les expropiacions als grans tenedors o a la intervenció de les seues propietats. I ja posats, en general la lluita contra els drets hereditaris, el desmuntatge de la societat oligàrquica, del regne del no sap vosté amb qui està parlant, la lluita per la laïcitat de l’ensenyament i el progressiu final dels concerts amb els col·legis confessionals que colonitzen amb el seu classisme l’ensenyament públic, per la igualtat real de drets entre els individus i també entre els pobles, per la república federal i social de treballadors de totes les classes. No està malament eixa utopia, filla de la derrota i l’esperança, i crec que és un bon objectiu pel qual lluitar. Molt més engrescador en qualsevol cas que el sou dels nostres diputats actuals, de la tropa acrítica del govern, de la candidata a virreina i del que suma mentre pega cabotades a canvi de no res.
