Per aquelles casualitats de la vida, el mateix dia (divendres 25 de novembre) en què una professora de català en un col·legi concertat de Palma de Mallorca expulsava una classe sencera de primer de Batxillerat per haver-hi penjat una bandera espanyola al caliu del mundial, jo m’enfrontava a una situació semblant al meu institut de la Plana Baixa.
Resulta que els meus alumnes de segon de Batxillerat volien penjar la rojigualda en classe, inflamats per les notícies que arribaven de Qatar. Sense saber res del que estava passant, gairebé a la mateixa hora, a Palma, els ho vaig llevar del cap. En lloc de propiciar una escena violenta, però, els vaig proposar que, ja que acabàvem de llegir el Diccionari per a ociosos i d’explicar Joan Fuster, li dedicàrem uns minuts a raonar sobre el que pensava el de Sueca sobre el tema.
Precisament tenia a mà un text del Breviari cívic fusterià, titulat «Reticències sobre qualsevol bandera», on l’autor exposa com les banderes, que en un principi eren signes, s’havien convertit en fetitxes. «La banderolatria –hi llegim- em sembla irracional: no és que m’ho semble, és que ho és».
Pregunte als meus alumnes si saben que és el fetitxisme. «Una parafília», diu una alumna de la segona fila. Bé, concloc, això ja és saber molt. Els lligc, doncs, la definició de diccionari. Un fetitxe és «un objecte que, sense tindre específicament connotacions sexuals, desperta en l’individu impulsos eròtics». Els pose l’exemple d’aquells hòmens heterosexuals que, davant una senyora estupenda, el que els agrada de veritat, el que els motiva sensualment, són les seues sabates…
En definitiva, anem mal si a la gent –o a certa gent- l’excita més l’exhibició de la bandera d’Espanya que la preocupació per les condicions de vida, per exemple, dels espanyols concrets. Aquests tipus que estimen molt Espanya però es desinteressen totalment pels espanyols són de mal pronòstic… «La història d’Espanya, dic als alumnes (però això seria tema d’un altre article) és la llarga pugna de la meitat del país per expulsar l’altra meitat». I així és. Al segle XV van expulsar els jueus, al segle XVII els moriscos, al XIX es van desfer dels liberals i en 1939 van fer la gran neteja: morts o exiliats els republicans (de dretes i d’esquerres), els rojos i els maçons. Per això no deixa de ser irònic que, quan els catalans van decidir deixar de ser espanyols, els ho impediren manu militari….
La contalla fa reflexionar els estudiants. L’objectiu sembla aconseguit: s’han oblidat del futbol i ara estan immersos en el significat dels draps de colors que uns i altres enarboren amb més o menys ardor. A una altra alumna, de sobte, se li desperta la curiositat. Alça la mà i em fa: «i tu, què opines tu de les banderes?». En aquest punt corrobore l’opinió de Fuster, però confesse que la meua és encara més radical. «A mi sempre m’ha agradat molt el vell lema anarquista (llegit en un mur): La millor bandera és la que crema més ràpid».
D’una manera o altra, a la classe li ha passat la fúria banderera (després hi tornaran alguns…), i el meu propòsit didàctic s’ha acomplit. Mentrimentres, a Palma de Mallorca, la professora esmentada ha expulsat a tothom i, tot seguit, comença una campanya en les xarxes socials de l’extrema dreta contra ella (revelant-ne la identitat, la fotografia i l’adreça). Aquest salvatgisme desperta de seguida la meua solidaritat, tal com ho vaig llegint en la premsa. Però és que de seguida les xarxes bullen amb extremistes de sentit contrari que amenacen els pares dels xavals expulsats, que lògicament se n’han queixat…
Total, que entre unes coses i altres, hem estat entretinguts bona cosa de dies. No és la meua vocació donar lliçons a altres professors sobre com fer la seua faena. Però, en un cas com aquest, la pedagogia hauria de primar sobre els mètodes expeditius. Les banderes formen ja part del sistema neuronal de molta gent. Extirpar això sembla difícil. Però l’Educació, no és precisament un sistema d’orientar els xavals perquè passen totes les qüestions de la vida pel filtre de la raó? No ensenyar-los a pensar com nosaltres, sinó ensenyar-los a pensar, tot just. Qualsevol altra motivació docent em semblaria una aberració i encara més: un propòsit perfectament inútil.
