«A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed que las Cortes Generales han aprobado y Yo vengo en sancionar la siguiente ley.» Exactament així, d’aquesta manera tan autocràtica i passada de rosca, és com comencen totes les lleis espanyoles. Fa un segle, en l’època d’Alfons XIII, ja començaven d’una manera semblant. Però aquell rei, fent ús del plural majestàtic, no escrivia un simple «Yo» per dir «jo», sinó que escrivia «Nos». Per tant, que ningú diga que el llenguatge jurídic espanyol no s’ha modernitzat.
Evidentment, el rei signa i sanciona tot el que li posen davant, i tant li fa un ou com una castanya. Però, i si un dia no li donés la gana? Si un dia, per un atac d’escrúpols, digués que ja n’hi havia prou, d’aquella broma, qui el podria obligar a signar? El president del govern? El Tribunal Constitucional? La tenebrosa Audiència Nacional? Podria fer alguna cosa la reina Letizia Ortiz Rocasolano perquè el Borbó recuperés el seny? O, potser, caldria esperar que fos reina la princesa Leonor de Borbó i Ortiz? (És així com es diu la princesa? O és Leonor de Borbó i de Grècia i Ortiz?)
Potser el rei ni tan sols signa físicament les lleis que sanciona i ho fa un secretari, o un robot. Si no ho fa un robot, algú es deu molestar a signar-les. És una persona o més d’una? ¿Signa el rei si l’enxampen al palau en horari d’oficina i el secretari quan no hi ha el rei? I qui signa, ¿es llegeix els papers o signa a cegues i sense saber què està signant? ¿Es podria donar el cas que el rei signés la seua abdicació sense saber-ho o, potser, arribarien a temps els diputats del PP i del PSOE per avisar-lo? ¿Qui correria més per salvar el rei, els del PSOE o els del PP? ¿Correria més el líder de Vox, Santiago Abascal, que sempre es fa fotografies muntant a cavall? És fàcil imaginar Abascal, amb un genoll a terra: «No, majestat. No signeu aquest paper.» ¿Portaria armadura, Abascal, com el comte-duc d’Olivares?
Abascal, fill d’un botiguer d’Amurrio, vol ser el comte-duc d’Olivares. Tot el seu equip es pentina no mirant-se a l’espill, sinó mirant els quadres de Velázquez. Iván Espinosa de los Monteros, Ignacio Garriga, Rocío Monasterio… Tots apareixen en els quadres de Velázquez. Fins i tot, Macarena Olona, encara que ara es dedica a desmembrar Vox, apareix en els quadres de Velázquez. En aquella època no hi havia matrimonis entre parelles del mateix sexe, ni immigrants il·legals, ni eutanàsia, ni píndoles abortives, ni comunistes… Però sembla que Espanya ja tenia un problema: hi havia catalans!
