«La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.»
Montserrat Roig
El temps que ens ha tocat de viure ens regala l’oportunitat de gaudir de concerts de música –en directe i en diferit–, de veure pel·lícules a sales de cinema i a casa nostra, d’emocionar-nos al teatre o de visitar una exposició interessant a qualsevol museu del nostre país. Tot això és fantàstic, però, quants d’aquests gaudis culturals són en la nostra llengua?
Aquesta és la qüestió: una llengua no està normalitzada si, una persona qualsevol, en un espai de lleure i d’oci com ara un cinema, no té la possibilitat de veure una pel·lícula en valencià. És clar que, afortunadament, hi ha tot un circuit cultural bastit per companyies teatrals, grups musicals, productores, artistes i entitats (museus, associacions, col·lectius, etc.) que configuren espais de lleure i d’oci –públics i privats– en valencià. Tanmateix, aquest conglomerat no abasta ni tan sols la meitat d’allò que sí que ocupa el lleure i l’oci en castellà. I ho fa, sobretot, en espais que habiten els adolescents i la xicalla. I és important remarcar aquest fet perquè, a la infància i a l’adolescència, és quan es creen els imaginaris i els referents propis i col·lectius. De fet, d’acord amb Avel·lí Flors-Mas*, hem d’aconseguir que el valencià siga la llengua d’ús normal en espais que socialment siguen atractius, especialment per a la gent que ara és adolescent i no cal explicar-ne el motiu…
Altrament, quants d’aquests espais de lleure i d’oci promouen la igualtat i dignifiquen la diversitat que ens enriqueix com a poble, com a humanitat? No cal dir que, més enllà de la llengua, reivindiquem també espais lliures de qualsevol violència, que siguen sostenibles i ecològics, que siguen el nexe d’unió entre el passat i el futur perquè, sovint, es bandeja la cultura popular.
Des de l’experiència personal i, en certa manera, col·lectiva, he gaudit de representacions teatrals, de concerts i festivals, d’exposicions artístiques, de partides de pilota valenciana, de danses i de cant d’albades, al llarg de la meua vida i desitge poder seguir fent-ho així. I ho he fet en espais gestionats per col·lectius i assemblees de caire més alternatiu i, també, per institucions governamentals. Ara bé, caldria que l’accés a espais de lleure i d’oci en valencià fora més senzill. En aquest sentit, m’agradaria que el meu alumnat anara al cinema del centre comercial més proper i poguera, simplement, veure una pel·lícula en la nostra llengua. I, per a això, hem d’insistir als centres d’ensenyament, a les plataformes audiovisuals, a les productores i sales de cinema, a les sales d’espectacles i discoteques, a les llibreries, a les ludoteques, als clubs esportius, a les acadèmies de ball, a les bandes de música, etc., que el lleure i l’oci en valencià és una aposta no tan sols necessària, sinó també segura.
De fet, un d’aquests espais de què he participat, com a públic i com a membre de l’organització, és el Feslloc. Aquest festival se celebra des de 2007 a Benlloc, un poble de la Plana Alta en el que, durant el segon cap de setmana de juliol, es pot gaudir de concerts; d’espectacles d’humor; de xarangues; d’una acampada; de xarrades sobre qüestions actuals relacionades amb àmbits com la cultura, la política, l’educació, etc.; d’un bany a la piscina municipal; d’una fira d’entitats; d’un cremadet; d’una partida de trivial; d’un partit de futbol; d’un karaoke… I tot –bé, quasi tot, perquè hi ha grups convidats que canten en altres llengües com Tanxugueiras (2022) o Zetak (2023)– en valencià. Llavors, és rendible i és possible generar espais d’oci i de lleure en la nostra llengua.
*Avel·lí Flors-Mas és professor associat del Departament de Filologia Catalana i Lingüística general de la Facultat de Filologia i Comunicació a la Universitat de Barcelona.
