Aquest va ser el lema del primer congrés de la Plataforma Unitària de Treballadores i Treballadors del País Valencià (PUT) que es va celebrar el juliol de 1997. Un grup de sindicalistes va decidir fer un pas al front davant les posicions defensades pels sindicats de concertació, que van imposar la signatura d’un Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació a la plantilla de la Ford d’Almussafes. Un ERTO, contrari als interessos de les treballadores i treballadors de la factoria, que tenia el suport de l’empresa, del Consell de la Generalitat, aleshores presidit per Eduardo Zaplana, i les cúpules sindicals, però no de la plantilla afectada.
El grup de sindicalistes promotor de la creació del nou sindicat provenien, com diu Raimon, en una de les seues cançons: «d’un silenci, antic i molt llarg, de gent que va alçant-se, des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes». Persones lluitadores contra la dictadura i compromeses amb les llibertats democràtiques i el sindicalisme de classe que van decidir que no era possible continuar dintre d’unes estructures sindicals que no respectaven la voluntat de les treballadores i treballadors i que feien de la concertació i el diàleg social un fi en si mateix, no un instrument per millorar les condicions laborals i de vida de la classe treballadora. La Plataforma Unitària de Treballadores i Treballadors del País Valencià, constituïda com un nou sindicat de classe valencià, va iniciar el seu camí amb implantació centrada al sector del metall i a les comarques de la Ribera, l’Horta, la Safor, el Baix Vinalopó i el Baix Segura.
Una de les primeres accions al carrers va ser a la ciutat de València en una manifestació, junt amb l’STEPV i l’STA, amb una pancarta que deia: «I la lluita continua pels drets socials i les 35 hores. Per la Intersindical Valenciana». Tota una declaració de principis de quina era la seua línia sindical i la seua aposta estratègica per la convergència amb uns altres sindicats de classe per la constitució de la Intersindical Valenciana. I així va ser, l’11 de maig de 2002, ara fa vint anys, els sindicats PUT, STA i la Federació STPV van constituir la Intersindical Valenciana en un congrés a l’IES Benlliure de la ciutat de València. «Construïm l’alternativa» va ser el lema del congrés constituent de la nova confederació Intersindical Valenciana. Una nova central sindical en què el debat sobre les idees i les alternatives, des de la participació i el respecte al pluralisme i la diversitat, és una de les seues característiques fonamentals. Un procés d’unitat sindical que suposava un pas endavant en la construcció d’un sindicalisme de classe, valencià, assembleari, autònom i combatiu, a partir de tres sindicats i de nombrosos sindicalistes amb anys d’experiència en la lluita sindical.
El congrés de la Intersindical Valenciana va coincidir amb les grans mobilitzacions altermondialistes del 2002. Nosaltres vam estar a les manifestacions a casa nostra i també a la gran demostració de força del moviment a Barcelona. Unes accions presidides pel lema «Altre món és possible», «Pels drets socials, contra l’Europa del capital». L’inici del segle XXI va ser molt intens i il·lusionador per les lluites dels moviments socials i del moviment sindical, i, també, per a molts de nosaltres per donar vida a una nova alternativa sindical.
El procés de convergència sindical es va anar ampliant, amb el pas del temps, amb la unificació de la Plataforma Unitària de Treballadores i Treballadors del País Valencià i el Grup de Treballadores de L’Horta Nord. El resultat va ser la creació en 2008 del Sindicat de Treballadores i Treballadors del Metall – Intersindical Valenciana (STM). Un sindicat de classe hereu de la lluita per les llibertats, la millora de les condicions laborals i de vida de les treballadores i treballadors, l’emancipació de la classe treballadora i l’autogovern del País Valencià.
Un sindicat que, en els seus 25 anys de vida, s’ha convertit en un referent per a molta gent, no només a casa nostra, també a molts altres àmbits. Hui és el segon sindicat en la factoria Ford d’Almussafes amb 9 delegades i delegats -UGT en té 21, CCOO 3 i CGT 2- i també en nombroses empreses de l’automoció i del metall valencià. També cal destacar el seu treball per coordinar el moviment sindical a l’automoció i al metall a l’estat espanyol i als àmbits internacionals, tant a Europa com a Amèrica o la seua vinculació i participació a la Unió Internacional Sindical del Metall i la Mineria de la Federació Sindical Mundial i a la mateixa FSM, o en la IAAR (International Automotive Workers Coordination). És a dir, l’STM ha fet un treball molt rellevant per organitzar la classe treballadora al País Valencià tot i considerant la necessitat de donar una resposta global a les polítiques neoliberals que afecten el conjunt dels estats del món. La solidaritat internacionalista és una de les seues senyes d’identitat i de la seua pràctica sindical. Per això no és gens estrany veure als seus congressos o als processos electorals com sindicats d’arreu del món participen o donen suport a les candidatures de l’STM o com ha donat suport a conflictes laborals com el de la Badia de Cadis; els convenis del metall a Biscaia, Araba o Cantàbria; a les lluites laborals a Astúries, Galiza, o les de Mercedes Benz de Gasteiz i de les plantilles de Ford al Brasil, Bordeus, Genk o Saarlouis.
Ara, l’STM ha celebrat els seus primers 25 anys. Ho va fer, fa uns dies, a Manises (l’Horta) en un acte on es va retre homenatge a les persones fundadores del PUT. Uns sindicalistes que, com he dit, són un exemple de dignitat i de mestratge per a totes i tots. Persones de les quals hem aprés a fer sindicalisme en paraules majúscules, que sempre estan disposades a tirar una mà per continuar defensant la nostra classe, i més en aquest context tan difícil en què estem vivint. Un acte que va ser molt emotiu i que va comptar amb la presència de partits polítics com PSPV, Podem, EUPV, ERPV, PCPV i PCPE, els sindicats de la Intersindical Valenciana i moltes afiliades i afiliats del Sindicat de Treballadores i Treballadors del Metall.
L’acte també va servir per reconèixer la trajectòria del company Paco Gonzàlez, fundador de l’STM i de la Intersindical Valenciana, que ha estat portaveu de la secció sindical de Ford i actualment és el portaveu nacional del sindicat. Una persona combativa, treballadora, honesta, un mestre, un referent sindical i personal. Un dels imprescindibles, que ha dedicat tota la seua vida a la lluita sindical i política per a aconseguir un món millor sense explotacions de cap tipus.
Ara, passats els homenatges personals i col·lectius, ben merescuts, toca continuar fent feina: la lluita pels drets socials i laborals de la classe obrera continua. Cal fer front als efectes de les successives crisis, la pandèmia, les guerres, i les polítiques neoliberals. Per fer-ho, la classe treballadora necessita eines, estar organitzada en sindicats per defensar els seus interessos col·lectivament, i és per això que cal sindicalitzar-se a tots els àmbits laborals, també al metall; en què trobem un gran sindicat, al que paga la pena pertànyer, l’STM – Intersindical Valenciana. Ara, més que mai, la veu de la classe treballadora valenciana.
