[…] En honor del món vull acceptar que només és cosa del nostre temps, només una malaltia, una momentània dissort. Els dirigents treballen vigorosament i eficientment per a la pròxima guerra, entretant els altres ballem fox-trots, guanyem diners i mengem bombons; en tals èpoques el món ha de tenir una aparença ben discreta. Esperem que en altres èpoques fossin millors i que tornin a ser millors, més riques, extenses i profundes. Però tampoc això ens agradaria a nosaltres. I potser ha estat sempre així…
El llop estepari, 1927. Hermann Hesse
Cada any, d’en fa més de deu, sempre trobe la manera de reproduir a les classes dues pel·lícules: els alumnes més joves, d’entre tretze i setze anys, veuen La Ola (Die Well, 2008) del director alemany Dennis Gansel; als més majors els projecte La llista de Schindler (1993), de Spielberg. El més corrent és aprofitar dies solts, d’aquells que hi ha abans d’un període festiu llarg, o bé aquelles classes de quan ja s’està acabant el curs, i el temari i l’oratge fan que tots ens enfilem per les parets. Aquell dia, triat de bestreta, en entrar a l’aula els anuncie que hui veurem una pel·li. L’alegria es transmet en forma de crits aguts que corren pels passadissos. Molts comencen a preguntar quina pel·lícula és, altres proposen títols que no acabe d’entendre, i els més pràctics ja estan abaixant persianes i organitzant cadires.
Mentrestant – entre demandes de silenci, peticions de no fer soroll amb les cadires i precs a la divina verge de la informàtica per tal que hui funcione la tecnologia – faig servir la contrasenya per entrar a la pantalla digital, una altra contrasenya per accedir al meu correu personal (el corporatiu no té bastant espai per encabir ni quatre fotos), una altra contrasenya per entrar al programa d’Itaca per passar llista… i ara sols falta compartir la pantalla per poder visionar-ho en gran i … tatxan! Posem que tot ha funcionat a la primera i allò rutlla. La prova de foc és comprovar si en els dos primers minuts de la reproducció es fa el silenci a l’aula. I…sí… sembla que sí…
“La ola”, com molts ja coneixereu, reprodueix un experiment realitzat a un institut d’educació secundària alemany. Un professor (però tranquils, que no és d’aquestes que va de profes) vol provar si funcionaria reproduir un model autocràtic en una classe, amb els alumnes. En aquest cas, el professor és el líder (führer) i els alumnes s’hi sotmetran i seguiran les seues indicacions. Entre tots trien un nom per al grup (la importància dels noms), escullen també un uniforme (per diferenciar-se de la resta, cohesionar el grup i semblar, tots junts, un sol ésser) i acorden les primeres normes, que han de ser poques i clares: tots han d’obeir al líder, tots han d’ajudar-se entre ells davant d’un atac exterior i no poden qüestionar cap decisió. En cas contrari, han d’abandonar el grup. I, tant als alumnes de ficció com als alumnes de la classe que estan veient la pel·lícula, els encanta la idea: la gran majoria volen un nom per a la classe i anar tots vestits igual. Si triar una autocràcia depèn d’una majoria democràtica, en principi guanyaria l’autocràcia. Com un joc de xiquets.
No acaba amb això el meu experiment. Com a professora continue guardant silenci i esperant, observant… i intentant analitzar. Que any rere any es produïsca la mateixa reacció dels alumnes és una pista bastant clara de com funciona la manipulació emocional i de com se n’aprofiten els creadors d’odi. A la majoria dels alumnes, com us he dit, els sembla divertidíssim això de posar-se un nom com a grup-classe, vestir-se igual – o almenys amb algun distintiu que els diferencie de la resta – i semblar un tot, una massa forta.
I sí, comprove que en els adolescents fer un grup nazi és molt fàcil. Un individu es creu més fort dins d’un grup, que a la vegada li fa creure que és millor que els altres i el fa sentir especial, perquè ha estat acceptat i forma part de la banda dels forts. Un còctel que es pot fabricar sense massa esforç. De fet, sols necessita uns quants ingredients a l’abast de tothom: amb un poc de falsa solidaritat, un grapat d’odi contra algú que estiga en pitjor situació, un polsim de simbologia d’ací i d’allà i, per tal d’anul·lar l’individualisme, un bon garbell de consignes buides de raonament, i ja has creat una massa obedient i disposada a matar pel que li digues. És realment senzill. La bomba està activada. Allò difícil és desactivar-la.
La pel·lícula funciona a la perfecció: les cares engrescades i engrescadores dels xiquets van canviant a mesura que veuen en què es converteix tot allò, i el colp final els deixa esclafats i bocabadats. Es pot notar en l’aire el soroll de les ments preguntant-se què ha passat. Per què? Els cinc segons de silenci i ulls fixos en la pantalla indiquen clarament que els alumnes sí que entenen els missatges si els missatges es transmeten adequadament.
En el segon grup d’edat, els majors de setze i fins a uns díhuit anys, la prova és més dura encara. Ací la pel·lícula demana explicacions històriques més àmplies i altres puntualitzacions sobre la religió jueva o d’adequació als costums de l’època. Com activitat sols els plantege una qüestió abans de començar el visionat de la pel·lícula:
–Per què la pel·lícula està rodada en blanc i negre i sols la xiqueta de l’abric roig apareix en color?
La finalitat de la pregunta és que s’acostumen a mirar observant els detalls i, a més a més, que es pregunten el per què d’allò que se’ls presenta. Tot té un perquè, res és una casualitat.
I quan arribem al final, any rere any, els alumnes són els que em sorprenen a mi. Sempre em sorprenen amb la mateixa pregunta. Després de més de deu anys, continue sense trobar la resposta a la pregunta que em fan:
–Per què ningú no va parar això?
Et traspasse la pregunta… a tu: I per què ara no parem açò?
