És sobradament conegut que Pedro Sánchez abans del 23J considerava (almenys manifestava) que l’Amnistia era inconstitucional, i que a hores d’ara diu que la Ley de Amnistía pactada amb ERC i Junts sí que ho és. A més pronostica que serà bona per a Espanya i que a la llarga totes les forces polítiques quedaran convençudes de la seua utilitat.
En aquest relat podem observar diversos missatges en clau socialista:
- Des del PSOE s’ha aconseguit que ERC i Junts canvien les seues pretensions inicials a la baixa.
- Cal fer de la necessitat virtut.
- El temps ens donarà la raó.
Sense voler entrar en el contingut d’aquesta Ley, ni fer pronòstics sobre el futur, vull centrar-me en allò de «fer de la necessitat virtut». Aquesta dita és d’ús habitual i ve a dir que en moltes ocasions de la vida no et trobes en la situació que hagueres volgut, però que cal aprofitar l’oportunitat que es presenta i fer-la bona.
El 23J va dibuixar un escenari polític amb una Amenaça (seguint el DAFO) evident: que al Gobierno de la Nación es reproduirà el que havia ocorregut a governs autonòmics com ara el de la Comunitat Autònoma Valenciana (no confondre amb el País Valencià). Una coalició PP-Vox a la Carrera de San Jerónimo era (i és) un escenari que fa feredat a molts.
Aquesta Amenaça es va posar en relació amb la Feblesa de PSOE-Sumar: no tenien bastants vots per a governar i necessitaven els vots de Puigdemont. Queda clar que també d’ERC, de Bildu, del BNG, del PNB i ara de Podemos (oh sorpresa), però la peça de caça major era Puigdemont (almenys així es va vendre).
Quan posem en relació una Amenaça amb una Feblesa emergeix una estratègia de supervivència, i cal reconéixer que en açò Pedro Sánchez és un mestre. Fins i tot en va escriure un llibre: Manual de resistencia.
Junts es va trobar la nit del 23J amb una Oportunitat única (aprofitar la Feblesa de Pedro Sánchez), que sumada a la seua Fortalesa (els 7 escons), els posava en safata una estratègia ofensiva: l’Amnistia és línia roja, és condició sine qua non.
Faran bé Junts, ERC, Bildu, BNG, PNB i Podemos en fer-se forts en una estratègia d’aquest tipus, i alhora ser conscients que pactar amb el PSOE suposa una Amenaça important: l’engany. Per això a aquesta estratègia inicial cal afegir-ne una de defensiva, és a dir, mantenir la teua Fortalesa, fer-la valdre.
Una vegada arribats a aquest punt el relat del PSOE pren un nou camí: Fer de la necessitat virtut. Seguint amb el nostre mètode d’anàlisi, aprofitar l’Oportunitat i fer d’aquesta una Fortalesa.
Per a «fer virtut» cal «fer virtut», cal practicar, no únicament parlar. Ací caldrà estar atents a quins resultats «materials» tindrà aquesta Ley, i a si la seua pràctica duu a nous escenaris que superen l’actual sistema, açò és, el Régimen del 78. Perquè des d’aquestes forces de «ruptura» (potser el PNB no) aquest és (o hauria de ser) l’horitzó. Si l’Amnistia no fa que el R78 passe a millor vida haurà aprofitat per a restituir la situació de persones injustament tractades (i açò ja és molt) però no haurà aprofitat per a crear nous escenaris polítics: Referèndum (encara que siga consultiu), renovació del CSPJ, finançament sense «tractes justos», les inversions del Ministerio de Fomento, desconcentració de l’Administración Central del Estado (que deixe d’estar tot a Madrid), una reforma del Senado per fer-ne una cambra territorial seria ja la bomba…
També per al PSOE i per a Sumar suposaria una Oportunitat molt important, ja que l’ordre polític i electoral de l’Estado canviaria de manera significativa, i els permetria seguir bastint complicitats amb els suports actuals, i continuar governant durant unes quantes legislatures més.
Però és que fins i tot per al PP pot ser una Oportunitat, ja que un nou estatus polític podria fer que (si no són molt «burrots») en no massa temps pogueren tornar a fer pactes amb PNB i Junts, la qual cosa els permetria poder governar a Espanya. Per això el PP ha de «laminar» Vox (ja ho ha fet amb Cs) i tornar a donar la mà als seus antics suports.
En el passat, el PP ja ha mostrat la seua capacitat pragmàtica: votar i fer articles en contra de la Constitución i ara pegar-se colps al pit, estar en contra del divorci, l’avortament i del matrimoni igualitari i ara fer-ne ús, fins i tot votar en contra de la Ley de Muerte Digna i després escoltar a Feijóo en «El Hormiguero» fent-se un embolic però parlant del traspàs són pare.
Això sí, una altra cosa és la «sacrosanta unidad de España». Per a la dreta espanyola l’únic «pecat mortal» és eixe, anar contra la «unidad de España». Clar està que contra el seu tipus d’unitat uniformitzadora i «a la madrileña». Per això, si passat un temps i, malgrat l’Amnistia, «España no se ha roto», faran ells també de la necessitat virtut?
