Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Les anàlisis dels resultats electorals són força complexes, especialment des del trencament del bipartidisme PP-PSOE i l’arribada d’una nova etapa més plural i diversa com a conseqüència del comportament electoral majoritari de la ciutadania al conjunt de l’Estat, que històricament s’havia donat sols al País Basc i Catalunya gràcies als partits nacionalistes. No sols es tracta de l’aparició de noves propostes polítiques, sinó també de diferents comportaments que es donen a les diferents realitats territorials. En aquest sentit, seria una errada de primer ordre extrapolar el comportament electoral d’unes realitats a les altres. Les realitats cada vegada són més diferents, fins i tot dintre d’un mateix territori segons siguen eleccions autonòmiques, municipals o generals.
En aquest sentit, no obstant, a l’Estat espanyol hi ha una primera evidència molt preocupant que es manifesta a tot arreu: el clar creixement de l’extrema dreta. El vot de l’odi, de la ràbia, de la contra visceral, que canalitza Vox i que puja com la bromera. Una formació nodrida d’una clara ideologia feixista que, no obstant això, s’alimenta de la negació de la ideologia i/o de l’absència d’aquesta al pensament majoritari de la societat actual.
Una segona evidència que es manifesta també de manera creixent és el pes del conflicte territorial en el mapa polític estatal. No sols pel que fa a les realitats nacionals històricament sotmeses al centralisme excloent, sinó també per la que emergeix dintre dels territoris de la pròpia nació que ha estat sempre el centre del poder polític i administratiu del conjunt de l’Estat. Causes distintes però expressions semblants. D’aquesta manera, l’eix ideològic esquerra-dreta perd força a tot arreu front l’eix territorial. A la històrica contraposició Estat únic vs Estat plurinacional, també s’afegeix la de territoris concentrats vs territoris abandonats a les diferents realitats nacionals. Es tracta de contradiccions no resoltes per l’actual sistema polític vigent des del 1978. I com en tot, hi ha certes connexions entre unes qüestions i les altres.
Quan des de l’esquerra transformadora analitzem els desfavorables resultats electorals, ho fem centrant-nos en l’autocrítica, en allò que hem fet malament o en allò que no hem fet i busquem justificar-los d’alguna manera. De vegades ho fem en clau interna, fixant-nos només en nosaltres mateixos i les nostres accions. Se’ns escapa, al meu parer, una visió més àmplia del comportament social més enllà del nostre discurs. Apliquem un pensament ideològic crític que busca respostes ideològiques, tot i que en realitat l’eix ideològic sovint fuig del pensament social i, conseqüentment, del comportament electoral. Al mateix temps s’obrin altres pensaments, altres demandes entre la ciutadania que nosaltres no acabem d’incorporar a les nostres anàlisis. Pensaments i demandes tremendament condicionats pels poders mediàtics i els seus interessos en una societat del capital, del consum i de l’egocentrisme.
Què vull dir amb tota aquesta divagació? Que no hi ha certeses i que totes les possibles argumentacions respecte als resultats electorals poden tindre certa raó, però no tota la raó. La davallada continuada de l’espai Unides Podem-IU es pot explicar argumentant que l’acció al govern queda devaluada per no aconseguir canvis transformadors en la vida de les persones. Ni la pujada de l’SMI, ni la reconversió de milers de llocs de treball temporals en fixes, ni l’augment de les pensions en relació a l’IPC ni la millora de les xifres d’ocupació ni la llei del no és no o la llei LGTBI ni moltes altres coses aconseguides en un context de correlació de forces concretes semblen ser suficientment importants mentre la ciutadania estiga sotmesa a l’augment elevadíssim del preu de la llum, la benzina i els aliments o al maltractament dels bancs. De res serveix apujar sous si el cost de la vida sempre està per damunt. Des res serveix pagar impostos si no es tenen serveis públics eficaços, solvents i ben dotats, o si durant anys i panys veiem com els joves han d’emigrar obligats per la impossibilitat de desenvolupar un projecte de vida digne.
No ho sé. Tal vegada siga una divagació meua i pot ser que fins i tot transformant les condicions de vida de la gent tampoc no aconseguiríem aturar la davallada en el suport electoral perquè no siga eixe el motiu real pel que la gent tria unes opcions polítiques o d’altres. Malgrat tot, nosaltres no podem fer altra cosa que treballar amb l’objectiu de transformar realment la vida de les persones.
