La història recent ens ha situat, a les valencianes i valencians, en una cruïlla històrica. El desenvolupament de les diferents forces que interactuen tant a nivell local com internacional ens interpel·len, una vegada més, com a poble. La disjuntiva, igual que en altres ocasions, és clara: deixar fer o actuar. Esperar o respondre. Mostrar-nos passives o com el que podem arribar a ser com a poble i com a classe: una força poderosa que pot canviar aquesta rutina de destrucció i desesperança.
El capitalisme continua la seua cursa de destrucció sense disfresses: aniquilen, eliminen llengües i impedeixen unes mínimes condicions vitals amb la destrucció dels serveis públics. Vius només els servim per a treballar i generar beneficis. Qualsevol que es qüestione aquest destí serà assassinat, o silenciat. La persistència dels conflictes armats a Ucraïna, Myanmar, Sudan, Síria, Iemen, Malí, Níger, Nigèria o Uganda, l’extensió dels atacs sobre Palestina al Líban i l’Iran, l’inexorable genocidi de la població palestina tant a Gaza com a Cisjordània, el rearmament, l’enfortiment de l’OTAN i la destinació d’ingents inversions a la indústria militar, la deportació de la població migrant o l’agudització dels efectes del canvi climàtic en són bona mostra del destí crític que el capitalisme i l’imperialisme ofereixen a la humanitat.
Els Trump, Orban, Putin, Zelenski, Milei i Netanyahu del món prenen al País Valencià el rostre de Carlos Mazón, María José Català, Luis Barcala i José Antonio Rovira. Són la sucursal local de l’odi, la mort i el crim. Uns maten dia a dia els palestins, altres s’inventen falses consultes amb l’objectiu de fer desaparèixer el valencià del sistema educatiu. Uns envien la policia a facilitar els desnonaments o protegir els feixistes en les seues batusses, altres detenen i deporten migrants. Uns persegueixen la població LGTBI, altres es desentenen de les catàstrofes i envien a la mort 228 persones. La mateixa lògica opera a tots els racons del món on la dreta i l’extrema dreta aconsegueix unes mínimes quotes de poder, amb el vistiplau condescendent d’una socialdemocràcia depenent i defensora de les oligarquies i dels privilegis de classe.
Sense accés a l’habitatge; amb treballs temporals, precaris i salaris reduïts; amb una economia depenent de manera premeditada de l’hostaleria, el turisme i la construcció; amb una educació pública devaluada; amb una sanitat pública agonitzant; amb uns serveis socials col·lapsats deliberadament; amb un transport públic desatès i abandonat; amb unes ciutats convertides en aparadors turístics; amb una llengua i cultura permanentment atacades; amb una part de la nostra classe, la d’origen migrant, perseguida i estigmatitzada; amb un feixisme creixent que ataca les dones i la comunitat LGTBI, el capital ja ens han mostrat el que saben fer i quin futur volen construir, o millor dit destruir.
Lluny, però, dels escenaris apocalíptics i desesperançats, hi ha alternativa. Ja sabem quina és l’agenda dels poderosos; ja sabem quines són les seues prioritats; ja sabem quins són els seus interessos. Darrere les disfresses, la retòrica i els somriures, només hi ha opressió i explotació. És, per tant, l’hora del poble. És l’hora de les dones, de les treballadores, de les migrants. És l’hora de les qui estimem la vida, de les qui ens matriculem a l’escola pública, de les qui participem a les AFA, de les qui anem al mercat cada dissabte, de les qui celebrem la nit de Sant Joan a la platja, de les qui en arribar al País Valencià aprenem la seua llengua, de les qui posem el nostre cos a un desnonament. És l’hora del poble, de posar al davant els nostres interessos de classe, de mostrar la nostra força. La força del poble.
Aquest mes d’octubre de 2025 convergeixen al País Valencià tres moments de lluita, d’oposició sistèmica i de mobilització: el segon aniversari de la massacre de Gaza, el 9 d’Octubre, i el primer aniversari de la barrancada. Tres moments en què confluiran la lluita antiimperialista, la reivindicació nacional enfront dels atacs espanyolistes, i la condemna a la gestió de la barrancada, la reconstrucció de les elits i contra el canvi climàtic. No es tracta, ja, de mostrar la nostra indignació, sinó de seguir insistint que dins del capitalisme no hi ha futur possible. Una confluència d’esdeveniments que no és casual, sinó la constatació de la proposta capitalista de destrucció. Una confluència, doncs, que ha de servir perquè la classe treballadora del País Valencià faça un pas endavant i puga articular una resposta unitària, impugnant les causes que destrueixen el nostre territori i oprimeixen la nostra gent, i plantejant una solució sistèmica en nom de la igualtat i la justícia social.
Aquil·les Rubio és militant d’Endavant (OSAN).
