Fa unes setmanes estava en una jornada de protecció de l’Horta. Una de les ponents afirmava que la Universitat Politècnica de València era una devoradora de l’Horta, a pesar que hi havia informes d’acadèmics de la casa que sostenien la importància de cuidar les terres d’horta que quedaven al seu voltant.
És molt usual en els activistes climàtics la frase, «Feu cas a la ciència». Dir que els PPM de CO₂ està posant en perill el clima, no és dir res a la majoria de la població. I des de fa dècades està comprovat que no funcionen aquests tipus d’avisos. Desgraciadament.
No vull dir que els informes acadèmics no siguen vàlids. El que vull dir és que disposar d’informes rigorosos, no garanteix efectes en la política.
El missatge que plantege és utilitzar les ciències humanes. Especialment, disciplines com la psicologia social. Fa dècades que està qüestionada la idea que els éssers humans som racionals. És un mite que ja dura massa segles i això complica molt l’existència dels programes polítics i de la comunicació de les esquerres i dels moviments socials.
Un exemple. En un experiment de psicologia social, es pretenia incrementar l’estalvi energètic. Es van provar quatre missatges. Els tres primers eren: 1. El medi ambient ho agrairà, 2. És deure del ciutadà responsable 3. Produirà un gran estalvi en la següent factura de la llum. Els dos primers són típics de l’espai roig-verd. El tercer està relacionat amb diners que se suposa que té molta eficàcia.
El quart missatge, orientat al consens social (és a dir el que fa una majoria) afirma que la major part del veïnat procura estalviar energia en la llar i ho aconsegueix. Naturalment la informació era certa. Al final de mes es van fer mesuraments i els missatges de consens social s’havia aconseguit un estalvi 3,5 vegades major que els altres missatges.
Com ja vaig comentar en un altre article, les dades per si soles a penes tenen efecte en el públic. És important saber transformar la informació i les dades rigoroses en formes que siguen digeribles per a una bona part del públic.
Un altre cas. En una recerca sociològica sobre l’impacte de les imatges que mostren les connexions del canvi climàtic, es va trobar com havia de ser una fotografia perquè activés mentalment la persona lectora i s’orientés en termes positius a l’acció. S’havia de mostrar les causes climàtiques a escala. Cal partir del punt de vista que les persones no necessàriament entenen els vincles entre el calfament global i la seua vida diària. Les «causes» individuals de la crisi climàtica (com el consum de carn) poden no ser reconegudes com a tals i, si ho són, poden provocar reaccions defensives. Si es comuniquen els vincles entre els comportaments «problemàtics» i el canvi climàtic, és millor mostrar aquests comportaments a escala, per exemple, una carretera congestionada d’automòbils, en lloc d’un sol conductor en un cotxe. O una macrogranja, en lloc d’un sol animal o una hamburguesa.
Per descomptat, crec que una recerca tan important com la de l’IPCC (sigles en anglés del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) li done total validesa. Però pensar que el projecte d’investigació més gran de la humanitat sobre el clima farà canviar les polítiques econòmiques, socials, etc. dels estats, com ho hem de considerar, destarotat?, desconnectat de la realitat?
Per això cal fomentar l’ús de les ciències com la psicologia, sociologia, etc. No són les germanes pobres de les ciències físiques. Tenen una utilitat diferent. Si faig la pregunta, què són més importants les cames o els braços? No té sentit. Cada membre té funcions diferents.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
