Cal ser molt ruc, però molt, per a ser engalipat, no dues vegades, com diu l’acudit, sinó moltes, per a entropessar sempre amb la mateixa pedra. I Feijóo ve a demostrar que ell ho és, i de manera ben clara.
A les darreres eleccions generals, va ser el pacte entre el mediocre i indigne Mazón amb Vox el que li va barrar el pas a la Moncloa. Va ser tanta la por que aquell pacte va generar entre la gent demòcrata, que fins a l’últim descregut d’esquerres va acabar anant a votar, i ho va fer per projectes polítics moribunds: un PSOE que ja feia fàstic, i un Sumar que no es creia ningú. Fruit d’aquella malastrugança, patim ara una legislatura agònica i inútil.
Després arribà la gota freda, i el PP no va saber gestionar res: ni la inacció culpable del govern —de tot el govern colonial, presidit per Mazón—, que acabà amb 230 morts i la devastació del territori; ni les conseqüències polítiques de no donar resposta al clam popular que exigia responsabilitats; ni el temps de les successives decisions polítiques, fins al punt que fins i tot eixe moviment barroer i vergonyós que és portar el fiscal general de l’Estat davant del Tribunal Suprem li ha eixit malament.
I ara, per a sorpresa de tothom, Feijóo permet que Mazón arrossegue el País Valencià a una mena de limbe institucional on, de nou, Mazón —com ja va fer pactant amb Vox— entrega tot el poder a l’extrema dreta. I ho fa davall la mirada atònita i inútil de tot el Partit Popular. Si no fos perquè està passant de veritat, semblaria una pel·lícula de terror de sèrie C.
El resultat final és que l’inútil de Feijóo, en permetre aquesta dimissió encoberta de Mazón, li ha regalat a Vox el més valuós en política: el control del temps i la capacitat de decidir. Ara Vox pot decidir qui ha de ser el president del govern colonial valencià, o pot allargar l’agonia del PP fins que siga obligatori per llei convocar eleccions, cap al mes de març.
Queden cinc mesos fins a març, cinc mesos que poden ser un calvari per al PP. I no és que m’importe gens ni mica el que passe a la dreta espanyola; el que sí que m’importa, i molt, és el que passe al meu País, i en especial a les comarques que encara avui pateixen les conseqüències de la tragèdia del 29-O.
El País Valencià, territori tractat com una colònia, és ara el laboratori on Vox experimenta com fer el sorpasso al PP, i Feijóo no fa més que facilitar-li el camí. Els valencians ens quedem com a dany col·lateral d’aquesta batalla interna.
Ara bé, si són cinc mesos d’agonia per al PP, també són cinc mesos que tenim els valencians i valencianes per a articular una resposta política coherent amb la mobilització popular d’aquest any. No podem esperar res del PSOE, que ha fugit de les responsabilitats davant del 29-O i s’ha limitat a veure si el moviment popular feia caure Mazón, mentre esperava aprofitar el desgast del PP. I encara menys de Compromís, que tot i que pot rascar alguns vots del PSOE (segons les enquestes), ha diluït del tot el fet nacional valencià i la lluita popular, fins a convertir-se en un tertulià més a les televisions espanyoles.
Vam viure amb enveja i esperança el moviment democràtic català per la independència, i vam veure amb tristesa com, després d’aquella independència non-nata, el país va caure en depressió i acabà portant Illa i el PSOE al poder. Si no reaccionem i no ens posem a treballar per construir una alternativa política capaç de recollir tot el que hem fet enguany —més enllà de sigles i capelletes—, ja sabem el que ens espera: més Vox al País Valencià, gràcies a Feijóo, i més esquerra espanyola, sense gens d’interès en nosaltres, mirant només com fer que el PSOE guanye a Madrid, mentre nosaltres continuem sent una peça sacrificable en el joc polític espanyol.
