Fa uns pocs dies va aparéixer, en Diari la Veu i en altres mitjans de comunicació, la notícia que una metja es va negar a atendre un pacient jove per no parlar-li en castellà. El xaval, segons la informació periodística, no pretenia que la doctora parlara en valencià, sinó que no li impedira a ell expressar-se en esta llengua. Al final, la facultativa va derivar el pacient a una altra doctora en exercici en el mateix centre de salut, de Cullera.
Estos incidents ocorren a sovint i no es posa, que sapiam, cap mesura correctora d’estes discriminacions i marginacions del valencià.
No és fàcil establir mesures sobre el respecte mutu que ens devem tots sobre els usos de les llengües, entre altres coses perquè la llei permet que una persona empleada pública no atenga un/a ciutadà/ana que parle en valencià ni en cap altra llengua espanyola perifèrica. Però sí que hi han vies de solució d’esta esporàdica, però constant, discriminació per l’ús del valencià. Supose que a «les altres llengües espanyoles», que diu la Constitució, també deu passar-los alguna cosa pareguda.
Però això ocorre perquè a esta llengua compartida, a l’eusquera, al gallec, i alguna altra parla espanyola els falta «armament» constitucional per a generar respecte.
El nostre Estatut d’Autonomia diu que «l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer- los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià», però no apunta res del deure ni de l’obligació de conéixer-lo, d’entendre’l.
Però eixe dret, com el que assistia a l’al·ludit xic de Cullera en el seu centre de salut, queda vulnerat quan algú que necessitem, com un metge, agent de seguretat, professor, funcionari de l’Administració, etc., ens commina a parlar en castellà, perquè si no ho fem, la persona funcionària empleada pública que tenim davant té dret a no atendre’ns.
La Constitució prescriu que tots els espanyols tenim el deure de conéixer el castellà i el dret d’usar-lo. De les altres llengües espanyoles diu que «seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts». Com veiem, el tracte diferenciat i jerarquitzat a favor del castellà és ben palmari.
Per tant, la metja negacionista anomenada no té cap deure legal d’entendre la llengua del poble a on ella treballa.
Fan falta canvis de rang constitucional que prescriguen que els residents en territoris amb llengua pròpia, a banda del castellà, com a mínim, han d’entendre eixa llengua i que les altres llengües espanyoles han de ser oficials en l’Administració i en el sector públic espanyol en la mida i grau que convinga i corresponga.
Aixina, en poc de temps eixes esporàdiques negatives a atendre en valencià en llocs oficials desapareixerien. Ja se sap que les llengües sense exèrcit no han tingut, ni tenen, un futur falaguer, però la nostra i les altres espanyoles perifèriques aguanten, des de fa més de 300 anys, des de la Batalla d’Almansa, sense armament bèl·lic protector.
Però com que els exèrcits són absolutament rebutjables i no conduïxen a res bo, dotem d’un bon armament legal i constitucional la nostra llengua i les «altres espanyoles» Per exemple, com apuntava més amunt. I que estes siguen d’Estat. En el marc d’una llei de convivència de llengües, en l’anunciada Llei de Plurilingüisme, amb rang constitucional. I establint un autèntic federalisme lingüístic.
