Tot i reconèixer ser una més de les víctimes de la procrastinació molt habitual en els temps que corren, en esta ocasió escric este article bastants dies abans de ser publicat. Segurament, per a quan llegiu estes línies la superpolèmica haja quedat relegada al peu dels periòdics o tal vegada ni això. Em referisc a les declaracions creuades entre representants polítics i algun pobre propietari d’una coneguda cadena de supermercats.
Situem-nos. Fa unes setmanes, just abans de la trobada anual a Davos, Intermón Oxfam publicava un informe rigorós amb el títol «Sobra mucho mes al final del sueldo». Es tracta d’un document necessari per a tindre una visió àmplia de quina és la radiografia de la desigualtat al nostre país, què està passant amb la riquesa després de la crisi desencadenada per la Covid-19, i actualment amb motiu de la guerra a Ucraïna. L’estudi posa negre sobre blanc el fort creixement de la desigualtat a casa nostra; en el conjunt de la UE27 només Bulgària, Letònia, Lituània i Romania se situen per davant d’Espanya com a països més desiguals. S’assenyala, a més, que la inflació es deu fonamentalment a l’augment dels beneficis empresarials i no a factors com els augments salarials; una inflació que castiga amb més virulència els més vulnerables mentre les empreses de l’IBEX35 poden fer gala dels seus resultats rècord. Concretament, obtingueren en 2021 un 63% més de beneficis que l’any 2019, ni més ni menys que un total de 75.496 milions d’euros en un any.
Així doncs, no podem negar que ens trobem davant d’un problema social i polític de primer ordre, amb un sistema que falla a la gran majoria de la població i beneficia constantment uns pocs, tant en èpoques de «bonança» com en situacions de crisi. Ho hem viscut amb les matèries primeres, amb l’energia, amb la banca (que mai no tornarà les desenes de milers de milions d’euros que s’invertiren en el seu rescat i encara es permet criticar iniciatives com l’impost als beneficis extraordinaris) i com no, també en els sector alimentari. És per tots coneguda la situació asfixiant que viuen milers d’agricultors, que veuen com l’esforç del seu treball es ven a preus mísers que sovint no donen ni per a cobrir despeses mentre que el preu del seu producte es multiplica del camp al prestatge del supermercat, fins i tot quan només els separen uns pocs quilòmetres de distància.
Podem dir, per tant, que hi ha motius més que suficients per a posar sobre la taula que els grans empresaris del sector alimentari també han d’entendre la dificultat de la situació i assumir que han d’arrimar el muscle. Iniciatives com la ja presa de baixada de l’IVA o els mercats de proximitat estan bé i són un avanç però es mostren clarament insuficients. Cal anar més enllà amb iniciatives complementàries com ara amb el topall del preu de determinats productes essencials, en línia amb el que el grup d’Unides Podem- Esquerra Unida ha proposat recentment a les Corts valencianes. Cal reclamar també uns preus justos en origen, perquè ser llaurador/a a casa nostra siga una professió amb una remuneració digna i no un sacrifici insostenible.
És l’hora de debatre i de prendre mesures valentes, de forma sosegada però contundent, sense entrar en polèmiques estèrils sobre l’origen dels pobres multimilionaris que formen part de l’oligopoli del sector. No val fer-se l’ofés, ni treure la bandera patriòtica ni perdre’s en el soroll dels hooligans que omplin les xarxes socials, és l’hora de no perdre de vista que cada vegada hi ha més famílies que miren el calendari i desitgen que tots els mesos siga febrer, ni que siga per no haver d’estirar tant la nòmina.
