Fanum, en llatí, significava santuari o temple. Fanaticus designava els vigilants d’aquests santuaris. Però els romans creien en diferents instàncies divines. La religió hi era completament lliure, i cadascú li resava al déu o deessa que considerava oportú. Tanmateix van començar a observar que hi havia gent que només eren fidels a una sola divinitat, i per tant només freqüentaven un sol temple. A aquests tipus, il·luminats i frenètics, els van començar a anomenar fanàtics.
L’exclusivitat monològica, la insistència unívoca, la ceguesa totalitzadora van provocar el fanatisme. M’imagine la perplexitat dels ciutadans de Roma davant aquells tipus obsedits en un únic altar. Havent tants déus possibles, per quin motiu s’hauria de ser fidel a una única imatge?
El desconcert i l’estupefacció dels nostres avantpassats és ara el meu. Tornem a viure en un temps de fanàtics. I ser fanàtic, a més, està ben vist. Sembla que tindre un única idea en el cervell et dona punts. Una idea d’aquestes –això sí-, tumefactes i empobridores, que anomenen ideologies.
Hi ha fanàtics a tot arreu: a la música (on se’ls anomena, pudorosament, fans), a l’esport (i quan dic esport vull dir futbol), a la gastronomia, als mitjans de comunicació… I a la política, és clar.
De tots els fanatismes, el de la política em sembla el més perillós. Qualsevol –isme, en el fons, pot ser l’embrió d’un dogmatisme com els que ací descric. Així que no ens equivoquem: tan pertorbador pot ser el neoliberalisme com l’independentisme, o l’autoritarisme com el localisme. El problema no és la substància, sinó la irritació –neuronal- que provoca la intensitat del sufix (els prefixos i els sufixos, en matèria gramatical, són sempre de pronòstic reservat…)
I bé: què voleu que vos diga. Als qui estem avesats a pensar per compte propi aquestes exaltacions extremistes ens deixen més bé freds. I entengueu-me: comprenc en general els partidaris dels ismes. El fanatisme estalvia de meditar a fons i, per tant, és molt tranquil·litzador. Si et creus en possessió de la raó (i tot fanàtic ho creu a cor què vols), pots afusellar sense recança els teus oponents. El teu déu t’absoldrà, això és segur…
El problema de viure en una societat de fanàtics successius i incomunicables és que, encara que la idea de què parteixen siga positiva, tot acaba sent una pugna sanguinària on el dissident és qui simplement posa en dubte que calga prosternar-se solament en un únic altar (o que calga prosternar-se de qualsevol manera). I en l’única cosa en què es posen d’acord els fanàtics de diferent signe és a odiar els dissidents.
El contrari del fanatisme és l’escepticisme. Joan Fuster va dedicar frases molt pensades a quina cosa era això de l’escepticisme. En Diccionari per a ociosos va detallar exactament de què hi parlava. Copie el text:
«M’agradaria d’escriure una apologia de l’escepticisme.
Heus ací uns temes que caldria explanar-hi:
1) Aspecte intel·lectual: Els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables: enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten, i encerten.
2) Aspecte moral: L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre. De més a més, l’escèptic s’inclina a practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat.
3) Aspecte social: L’escèptic no serà mai un assassí. Tampoc no incorrerà mai en pecat d’heroisme. Es tracta de dos mèrits que cal valorar en els seus termes justos.
4) Aspecte polític: Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, ni a la resignació, ni a la indiferència.
5) Aspecte tècnic: L’escèptic —i només l’escèptic— és sensible al temps, a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció.
6) Aspecte literari: L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria —sagrada o profana— i amb la metafísica. Si l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids; si intenta pronunciar discursos, quequejarà, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l’ésser, acabarà burlant-se’n. Etcètera».
Alguns pensaran que, com les altes instàncies governamentals del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears han instaurat aquest 2022 com l’Any Fuster, ara el nostre territori s’ha poblat d’escèptics i s’ha deslliurat dels fanàtics. Santa innocència!
Com que la gent no té el mal costum de llegir assaig i, els pocs que fullegen Fuster ho fan buscant-hi un espill de la seua ideologia prèvia, l’escepticisme no és ni serà mai popular. El fanatisme, en canvi, està a l’ordre del dia, és moda i té molt bona premsa.
En conclusió, doncs, si voleu resar-li a un únic déu -o deessa-, seguiu per favor aquell consell evangèlic: que la vostra mà esquerra no sàpia el que fa la vostra mà dreta. I viceversa. Mentalitzeu-vos: el món, en realitat, no necessita el soroll furibund del vostre soliloqui.
De res.
