Aquesta constatació que trobem a les primeres pàgines de Nosaltres els valencians, escrita sens dubte per provocar alguna reacció positiva, continua a hores d’ara vigent. També, entre altres, vull recordar una afirmació del mateix text: «La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet contrarestar-los amb eficiència». Així doncs, comentem algunes de les nostres malalties.
No ignore l’existència de molts elements adversos que proven de diluir la nostra condició de poble, és evident que els protagonistes institucionals de la història han apostat per situar-nos com «de provincias», en aquest cas tres, i en allò que afecta les nostres singularitats, limitar-nos al folklore, el turisme, la gastronomia, les platges i tot eixe conjunt de circumstàncies pròpies de la perifèria.
Torne a Fuster: el País Valencià esdevé «província» molts abans que l’administració donés aquest apel·latiu a cada una de les tres parts en què el va dividir el 1833. Jo invitaria el lector a rellegir la part del llibre citada adés. Aterrant, però, en el present, amb la democràcia, les institucions tendeixen a consolidar hàbits, la província com a demarcació territorial administra recursos, crea activitat, tanmateix, el règim electoral existent també apuntala aquest marc com a districte electoral i les llistes es fan en funció de tal sistema.
La inèrcia institucional és, doncs, molt potent. Existia un projecte de comarcalització, sembla que a hores inviable, o que almenys no compta amb el suport necessari. Continuem en tant que «provincians». Fins i tot trobe persones que parlen valencià, i es consideren valencianistes o nacionalistes valencians, i han assumit la «província» com a part de la seua condició. No pretenc donar cap recepta miraculosa, em limite a expressar fets, una realitat que no podem ignorar, però que tampoc podem donar com a l’única possible.
Tanmateix, la nostra autosatisfacció, que no autoestima, es queda ben ampla sentint el creixement del nombre de turistes, les altes xifres de l’ocupació hostalera, i els hipotètics ingressos que dites activitats proporcionen al país. En la dècada dels seixanta del segle passat, existia allò de «Levante feliz», una frase que resumia tota la filosofia de les nostres classes dirigents, una imatge que ocultava moltes mancances. Hui la nova versió d’aquesta alienació, es concreta en platja i sol, i el creixement urbanístic a costa de la natura i el territori. Tot i que aquesta imatge ha conduït a la salvatge urbanització de la costa, circumstància que ha contribuït al canvi del règim climàtic i les inundacions.
Cap on pretenc anar? Doncs, de nou tenim a la taula allò que plantejava Fuster, que fallem, i per què fallem? Podríem parlar-ne més. Hi ha prou qüestions. Certament, estan els botiflers de torn, i per al conjunt de l’Estat, els valencians resultem ser una comunitat autònoma més del muntó. Atribuir, però, la nostra feblesa excessivament a causes externes és quedar-se a mig camí, puix, com apuntava el senyor de Sueca, «tenim un debat obert».
