Fets, no paraules diu aquesta famosa sentència llatina. La seua explicació és ben senzilla: si vols conéixer algú observa el que fa, et donarà molta mes informació que les seues paraules sobre el que fa, ha fet o diu que farà.
Una vegada constituïdes les corporacions locals i autonòmiques al nostre País i altres indrets de l’Estat, observem fets que no poden ser cap sorpresa:
1 . A la Generalitat Valenciana el ja conegut pacte entre el PP i Vox. Era un dels escenaris possibles després del 28M, i la realitat no ha defraudat: Carlos Mazón serà Molt Honorable amb el suport de la dreta i-liberal (veure Fareed Zakaria) representada per Vox.
2 . A l’Ajuntament de Barcelona un acord entre el PSOE i Comuns amb l’ajuda inestimable del PP ha donat l’alcaldia a Josep Collboni del PSOE, en detriment de «que us bombin a tots» Xavier Trias.
3 . A l’Ajuntament de Vitoria-Gasteiz un altre acord en aquesta ocasió entre PSOE, PNB i la colaboració incondicional del PP li ha servit en safata la vara «de mando» a la socialista Maider Etxebarria.
Davant aquests fets és fàcil que sentim un cert malestar i que porfíem per trobar resposta a les nostres preguntes. Descriure, explicar, analitzar (amb dades), interpretar, argumentar, jutjar, justificar…, són part d’un procés que cal fer. Però abans de tot açò, deixem parlar als fets. Deixem les «paraules» per a més avant.
Els fets són clars com l’aigua:
1 . Al PP no li fa cap pena pactar amb Vox, colps de pit, falsedats i manifestacions greus i grandiloqüents a banda.
2 . El PSOE i el PP pacten per a fer un «cordó sanitari» a l’independentisme. Els partits del sistema fan cordons sanitaris als indepes. Als que amenacen la democràcia, els drets humans i les llibertats no cal fer-lo.
3 . Els Comuns no tenen cap problema en pactar amb el PSOE-PP. No oblidem que Ada Colau ja havia acceptat els vots de Citizen Valls. Per si algú no ho recorda Comuns és uns dels pals de Movimiento Sumar.
4 . EL PNB prefereix pactar amb PSOE i PP (partits de La Villa y Corte) que amb EH Bildu. De res no aprofita que «Bildu haya hecho más por los españoles que todos los patrioteros de pulsera».
Bé, açò diuen els fets (no és exhaustiu), i seria interessant que ho mastegàrem en silenci durant un temps abans de posar-nos a buscar respostes y a planificar accions. Del «Facta, non verba» al «Callar i escoltar», però sense passar per «l’Apretar i engolir».
Si amb aquests fets no tenim prou per a reaccionar, tenim un problema i greu. Si davant de tot açò (i el que ens espera) seguim amb càlculs i autoenganys, és que som bastant necis i ingenus. Si aquesta cadena d’esdeveniments no ens fa deixar caure eixe caïnisme tan nostre, tampoc ens mereixem res diferent al que tenim.
Si encara no tenim prou amb el que tenim, res no ens farà reaccionar, ja que quan vullguem fer-ho estarem socarrats. Recordeu allò de la granota que es cou a foc lent? Tal volta ni serem conscients de que ja estem acabats.
Si estem esperant que «la gent reaccione» i faça caviar les coses, així com per art de màgia, es que encara creiem en els Reis d’Orient, i poca cosa hem aprés del que ocorre a Turquia, Hongria, Polònia… A eixa massa sense concretar que anomenem «la gent» hem de fer-la reaccionar nosaltres.
Si veient el País Valencià pintat de blau i verd només sabem fer ús de les nostres «paraules» de sempre, del nostre sarcasme i de les nostres frases d’autoajuda habituals és que tenim una immaduresa política que tira de tos.
Després de tota aquesta exhortació podem preguntar-nos qui és el subjecte d’aquests predicats. La resposta no és senzilla, ja que moltes organitzacions i persones poden sentir-se part interpel·lada, fins i tot militants i quadres del PSOE, Sumar, Unidas Podemos i Compromís que amb tota la bona fe fan possibilisme polític (i encara com).
Eixe nosaltres som els que observem els fets en silenci, els deixem parlar i diguem prou, que ja ho tenim bé, que ja està bé la cosa… Però només amb paraules i colps de pit no farem massa, caldrà passar als fets.
Els fets comencen per seure, escoltar i parlar amb totes i tots, organitzacions i persones independents. Conversar amb la voluntat de comprendre’ns i construir un camí compartit. Superar la temptació de passar-nos comptes, i de rivalitzar per qui ha fet més i/o té la raó. Caminar a diferentes velocitats, amb parades i descansos, amb trajectes en paral·lel, però amb un camí compartit des de l’inici.
