Hi hagué un temps en què les instàncies, les reclamacions, les notificacions, els contractes, les factures, tot es feia en paper i es presentaven en una finestra o en una taula: el registre d’entrada. Era senzill: imprimies el full, el signaves amb un bolígraf bic o una ploma estilogràfica, segons estils i butxaques, agafaves l’autobús o caminaves, i el presentaves al lloc de torn, dues còpies, una segellada per a tu, per si de cas, i una per a l’administració. Feina feta, i a casa, o a seguir. Avui, aquest registre d’entrada ha passat a ser, en molts casos, exclusivament digital: cada ajuntament, per petit que siga, cada diputació, cada institut comarcal, pràcticament cada institució i organisme, en té un i per tant, les factures són digitals.
Diuen, ens volen fer creure, que és per comoditat nostra, per tal que guanyem temps i per a agilitzar els tràmits. Un altre argument és la transparència: aquest sistema de control absolut i rigorós, se suposa, ha d’evitar qualsevol tipus de corrupció. Vist així, quasi que hi hauríem d’estar agraïts: miren pel nostre benestar i pels diners públics. El problema, però, és que de corrupció, continua havent-ne, i de la grossa. Perquè no som precisament nosaltres, ciutadans de carrer, els que podem estafar l’administració a gran escala, ni a mitjana, ni de cap manera. Les grans corrupteles no van per registre d’entrada, ni físic ni digital ni sideral. En tot cas, van per entrada directa, i a les butxaques d’alguns pocavergonyes, per dir-ho amb suavitat.
L’Administració, però, amb aquesta obsessió de fer-ho tot transparent (que en principi és lloable), ha generat uns procediments feixucs, carregats de tràmits, alguns ben críptics, pels quals hem de passar com a bons ciutadans i contribuents i amb ben poca orientació, per no dir completament desorientats, cada vegada que volem cobrar una feina, signar un contracte laboral o fer alguna gestió que duga implícita una contraprestació econòmica. Em demane com ho fan per signar aquestes licitacions d’obres o contractacions milionàries de serveis amb empreses diverses, com ho fan per camuflar les comissions, etc, etc… On són les plataformes digitals?
Així les coses, cada vegada que fas un treball per a un organisme oficial, és per a posar-te a tremolar. A tal punt, que de vegades pots arribar a passar més pena per tal de tramitar una factura que per a escriure un article o una comunicació. I en més d’una ocasió entren temptacions de carregar la factura amb les dues o tres hores de feina que comporta fer-ne la tramitació. Per no parlar dels casos en què, desesperats, hem de recórrer a un gestor i pagar-li una part del que cobrarem per tal que la factura faça marxa digital. I tanmateix, va de soi que no ets un ciutadà analfabet digital i que tens clau o signatura digital, quan no les dues. Si no és així, millor retira’t a una cabana i posa’t a fer macramé.
Per a acabar-ho d’adobar, en ocasions no es treballa amb una plataforma estàndard per a totes les administracions, sinó que cadascuna té la seua manera d’emetre i carregar una factura electrònica.
Dit això, confesse que em pose a tremolar cada vegada que acabe una feina i un temps després rep un missatge amb les indicacions per a cobrar. A tal punt, que de vegades trigue uns dies a obrir els missatges perquè sé que en llegir-los m’angoixaré molt més que em vaig angoixar a l’hora de fer la feina. Sé que mormolaré, maleiré, que juraré no tornar a caure-hi en la temptació, i en acabant, quan haja tret tot el foc pels queixals, em faré l’ànim: llegiré les instruccions, visualitzaré el tutorial de torn, repassaré lentament les passes a seguir, començaré el procés, i sort si tot flueix, però segurament em faltarà la darrera versió d’algun programa: l’Adobe, el Java, o ves a saber què. O serà un problema de cookies.
Aniré amunt i avall a poc a poc, ompliré les caselles, tornaré quan em diga que alguna cosa no està bé, bufaré, començaré a suar, m’alçaré i aniré a per un got d’aigua. Continuaré, amb calma, amb paciència, i si em veig al límit faré un reset i tornaré a començar de zero. Si la cosa continua entrebancant-se, aniré a buscar una cervesa i uns cacaus o directament al vi i al xoriço: qui sap, potser se’m faran les cinc de la vesprada i ni temps per a dinar. Però aquesta factura, èpicament parlant, la trauré endavant!
Tranquil·la, vas avançant -em diré com a mena d’automotivació-, ja has aconseguit omplir l’alta a tercers, tens el DNI preparat en pdf, ara només has de triar entre: opció A, omplir telemàticament el formulari de designació del compte bancari mitjançant el portal de tràmits de l’entitat corresponent, o opció B, adjuntar un certificat emès per l’entitat bancària signat digitalment. I amb sort, ja podran donar-te d’alta com a proveïdor de l’organisme en qüestió. Llavors, quan estigues donada d’alta, ja podràs registrar la teua factura digital: només caldrà omplir les caselles amb el codi oficina comptable, el codi òrgan gestor i la unitat tramitadora que l’administració de torn, amablement, t’haurà proporcionat. I tot aquest llenguatge tan humà, tan proper i tan càlid, t’ajudarà a eixir del tràngol. Respira, una mica més i ja tens la factura emesa, ara només et queda la darrera part: pujar-la i desar-la a la plataforma.
Si no ho aconsegueixes, al final del dia voldràs cridar, protestar, reclamar, però no hi ha res a fer. Segons la normativa que va entrar en vigor el 2017, moltes administracions obliguen a presentar les factures electrònicament. I a poc a poc aniràs passant els dies, els anys, donant-te d’alta en plataformes, col·leccionant contrasenyes, perdent els nervis i el temps, i tot, pel vici de voler cobrar la feina feta.
I ara bé: algú es pot imaginar Joan Fuster tramitant factures digitals per cobrar les desenes de papers, articles, pròlegs, notes editorials i altres, que escrivia amunt i avall al cap del mes per guanyar-se la vida? Ell, que tan bé va copsar els reptes del progrés, i que va parlar de l’esperit humà sobrepassat per la tècnica i la tecnologia. No podia imaginar, ni de bon tros, el desficaci a què avui ens enfrontem, o sí, de segur que l’intuïa, l’intuïa…
I ací estem, primer quart de segle XXI superat, perdent el temps i la paciència per tal de cobrar la feina feta. Diu el refrany: feina feta no fa destorb. I tant! I feina cobrada, ànima alleugerada.
