Vaig fer el batxillerat a Xàtiva. En el darrer curs, hi va haver canvis, es va introduir el Preuniversitari i la matèria a estudiar va ser Portugal des de diferents àmbits: literatura, geografia, història i quelcom més. Tot el curs, parlant dels nostres veïns, amb els quals compartíem governs totalitaris, ells tenien Oliveira Salazar i nosaltres, Franco. El constitucionalista Maurice Duvergere qualificava les dos dictadures de paternalistes per diferenciar-les del nazisme de Hitler o feixisme de Mussolini. A final, com a viatge no quedà més opció que anar a Portugal. Així doncs, aquesta circumstància feu que les coses d’aquest país m’hagen interessat.
A diferència del franquisme, Portugal mantenia un extens imperi colonial en què destacaven Angola i Moçambic, un fet explica aquell esclat dels Clavells, encetat el 25 d’abril de 1974, al cant de «Glàndola Morena».
Durant les vacances estudiantils anava a la Gran Bretanya, que mantenia bones relacions econòmiques amb la dictadura portuguesa. Amb pocs duros, feia autoestop i em quedava en camps de treball. El cas és que en eixos camps sempre trobaves estudiants portuguesos. Eren xicots de la meua edat i tenien una perspectiva molt negra: tres anys de mili a les colònies, on es lliuraven lluites anticolonials.
Cansats de la feina, xerràvem, tots volíem tindre llibertat i democràcia, però ells tenien terror a Angola o Moçambic, on colonitzadors i colonitzats lliuraven batalles. Recorde les fotos de caps tallats d’un bàndol i l’altre. Els nostres veïns volien desertar, de fet a un tal Manolo el vaig trobar una vegada a París i havia fotut el camp.
Així, a principis dels setanta, naix a Portugal el Moviment de les Forces Armades, on hi havia militars i soldats, tots farts de la guerra i la dictadura. El 25 d’abril de 1974 la situació resultava insostenible. Salazar havia estat substituït per Marcello Caetano, amb un govern corrupte i en plena crisi colonial. En la data esmentada, una part ampla de l’exèrcit ocupa els carres i places, forçant la dimissió de Caetano i els seus ministres, que se’n van anar fora. S’obria un període de transició amb diferents governs populars, en els quals un militar d’esquerra sortí com a líder, Odello Saraiva de Carvalho. Tanmateix, existia una forta presència de l’esquerra radical i del PCE, el darrer amb un dirigent històric: Alvaro Cunhal.
Aquesta revolució als antifranquistes ens interessà força, semblava que era possible una revolució. En els primers moments no teníem informació. Calia buscar-la fora, Franco tancà la frontera, no fos cas que ens contagiaren. Per les circumstàncies, el meu partit en va enviar unes a dies a París a buscar documents, i, contactar per saber quà estava passant a Portugal. Ho vaig fer, i amb un bon nombre de papers vaig tornar.
Ah, però tambéhi havia més gent interessada en el tema, la CIA i el Departament d’Estat dels EUA, posem per cas, amb intermediaris, o directament, van dedicar recursos, ajudes, propaganda, per tal de ressuscitar un partit de poca gent i que durant la dictadura havia estat poc actiu, el partit Socialista de Mario Soares, líder que va anar guanyant protagonisme, evitant el perill de què les coses se n’eixiren del marc atlàntic, el de l’OTAN.
Així aquella revolució, va acabar amb pactes, entre el Partit Socialista i el Partit Popular Democràtic, en un sistema d’alternació que va anar arraconant els comunistes i els radicals d’esquerra. Parlem de Portugal, encara que quelcom de semblant trobaríem en la nostra transició.
