Amb la mort d’aquell apassionat del braç de Santa Teresa, l’inaugurador de pantans, uns coetanis vam viure l’esperança d’un canvi polític a l’estat espanyol, atesa la seua diversitat, com el començament progressiu d’una cosa bona; d’altres, segurament ben al seu pesar, com la fi d’una cosa irremeiable, i d’altres fanàtics, que es veuen en possessió de tot, que ni això, tot absolutament tot el país, com des de sempre és d’ells.
Però als primers esperançats no ens ha valgut la casa santa, i als efectes de possessió, els fanàtics acèrrims amb la seua dèria, ara mateix, estan fent bona cosa d’entrenament per a dur a terme els seus paràmetres franquistes, sense cap mena de permisos, ni tan sols al socaire de la llei i em pareix que són molt capaços d’incinerar aquell jagut Mingorrubio, clonar les cendres i enlairar-les per absolutament totes les institucions, i els qui no les admeten rebran sancions en forma de multes que van des de mil euros fins a cent-mil, com proposa na Idoia Ribas, de Vox, en les Balears a tots aquells/lles que no acompleixen els seus dictàmens sobre la protecció del «pobret» castellà en aquelles terres.
Una bestiesa ben gruixuda dels de Franco a les Balears, que el mateix PP els ha dit als de Vox una cosa paregua a aquesta: «Hem acordat des del principi que tu mossegaràs però, no amb tanta virulència», davant la proposta de crear una Oficina de Garantia de Llibertat Lingüística, amb la pretensió de lluitar contra la imposició del català; així que Sebastià Segrera, el portaveu dels «franquistes moderats» tensos perquè ni tan sols han estat avisats, han manifestat, que si no retiren la proposta, presentaran nombroses esmenes. Però, clar, coneixent que uns i altres són del mateix ramat, tothom que no pense com ells, creiem que l’assumpte es resoldrà en haver trobat una bona pastura i eixir junts a pasturar.
Com que el «pobret» idioma castellà és a la vora de la desaparició allà a les Illes Balears, ací al País, i sobretot a la ciutat d’Alacant, tot essent l’aclaparador ara, adés i abans de tot allò que aleshores es cou, perquè Vox i el PP entrebanquen l’idioma del País, a base de parar-lo i condicionar-lo, ja que li tenen un odi absolut, per quarta vegada, els fatxes franquistes auto-convertits en demòcrates, portaran al ple Municipal de la ciutat la proposta de l’eixida d’ella del predomini lingüístic; convé dir que en els altres presentacions, el PP sempre li ha donat suport. Cal recordar també per coherència que Alacant sempre ha estat inclosa no només per raons lingüístiques, sinó també històriques, com resa a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
La iniciativa dels franquistes, en el cas que prosperés, hauria de subjectar-se al vist i plau de les Corts del País, que de segur l’obtindria l’acceptació, perquè tenen la majoria simple necessària, la qual els hi val. Passats els tràmits, la ciutat esdevindria monolingüisme en castellà, perquè qui volgués adreçar-se a l’administració ho hauria de fer únicament en la llengua de l’imperi, per la qual causa l’administració li podria exigir en eixa llengua, no només la retolació, sinó tots els informes oficials, tot i que ves per on, malgrat que ara mateixa la Llei d’Ús del Valencià s’acostuma d’incomplir-la en una prova més de les infàmies que acostumen a emprar.
Endemés una altra ben forta, el nostre valencià desapareixeria de les escoles, i els alumnes no farien cap assignatura en la nostra llengua, a la ciutat d’Alacant si s’acolliren a l’exempció recuperada pel Partit Popular per a les zones castellanoparlants del País. Una canallada com el Montgó, es veja com es veja; això no obstant però, en això ens quedaríem, constatant que els actors polítics de l’elaboració i aprovació de la Llei d’Ús del Valencia al 1983, foren uns porucs.
Seguint el fil del relat, potser pitjor encara, que li’n cap ja que un servidor en un article del 12 d’abril de l’any passat titulat «Divideix i guanyaràs. Paradigma d’un imperi», que el podeu llegir ACÍ, si voleu, se’n feia ressò de l’estratègia de Vox, adoptada pel PP, per dividir-nos implantant un estat, on la Llibertat, Igualtat, Fraternitat i Equitat, quede enlluernada per l’absència. A l’article en parle d’un senyor de VOX, de nom Mario Ortolá, aprofitant l’efemèride de la conquesta d’Alacant pel rei castellà Alfonso X «El Savi», el 4 de desembre de 1248, va pronunciar aquestes paraules recollides en un article, pel reputat periodista periodista Toni Cucarella de elDiario.es, del 4 d’abril de 2022. I Ortolá digué açò textualment:
«El 9 de octubre se celebra el Dia de la Comunidad Valenciana y en Valéncia se commemora con actos específicos y muy emotivos la liberación de la Ciudad (Alacant) por el Rey Jaime I el Conquistador. Y aquí guardamos un silencio culpable impuesto por un autonomismo y un regionalisme valenciano que nada tiene que ver con el sentir de los alicantinos. Des de VOX estamos firmemente convencidos que debemos preservar nuestra cultura y nuestras raíces cueste lo que cueste y moleste a quien moleste»
Al respecte, els historiadors ens diuen que la ciutat d’Alacant fou conquerida arran d’un pacte de les corones de Castella i Aragó el 1248, pel qual Jaume I el Conqueridor, li va assignar a la seua filla na Violant, com a dot pel seu casament amb Alfons X, els territoris al sud de l’emirat de Dénia, amb la condició que el Savi li havia de tornar els territoris a Jaume I, en el moment que ell o la seua descendència els reclamaren. Fet i fet, el canvi de regnat es va produir en 1296 reclamat per Jaume II. És a dir, la ciutat d’Alacant i els territoris cedits, hi romangueren en mans dels castellans 48 anys, essent poblat amb colons majorment catalans i aragonesos, i 411 en les de la Corona d’Aragó, fins a la desaparició del regne al 1707 a mans de l’infame primer Borbó Felip V i els seus Decrets de Nova Planta.
Un servidor, no hi disposa de ganes en aquest moments de tapar-se el nas davant del FANATISME I LES INFÀMIES dels MALFACTORS (políticament parlant, clar), només m’interessava recalcar accions davant de coetanis meus, vostès, i refredar conjuntament la història i el seu perquè, comparant-la amb la d’aquesta gentada franquista, per no dir una cosa més lletja.
D’Emili Rodríguez Bernabeu parlava en l’article meu «Divideix i guanyaràs. Paradigma d’un imperi», fent menció d’un article seu, en el diari El Mundo del 18 de setembre del 2014, en què deia l’insigne savi nascut a la millor terreta del món, entre altres, aquestes paraules: «… Què saben els monolingües espanyols de les cultures perifèriques? Què s’ha fet educacionalment en les zones monolingües que facilite la integració de les cultures espanyoles? El desconeixement d’aquestes llengües i cultures és evident en eixes zones, ningú té el deure de conéixer-les. No afavoreix així una situació d’integració cultural, sinó de franca assimilació de les minories»
Vos deixe aquest poema de l’alacantí insuperable titulat LA FOSCOR DE LA MAR, tret del seu poemari SILÈNCI:
La foscor de la mar, és un ample camí, que em fereix de silenci.
La foscor de la mar, no té sentit des de nosaltres. La foscor de la mar surt del silenci obscur, d’una pau mal guanyada. Només el moviment confús esgarrifós i sense pau, ens semblarà evident, honrat i vertader.
