Un parell de dies abans d’eixir de viatge de treball cap a Àustria, vaig preguntar per vestigis de la presència austriacista valenciana/catalana en Viena, on havia de passar un parell de dies de visita turística. La resposta va ser immediata i positiva; de seguida em van posar en contacte amb Alfons Llorenç, que en sap molt. Em va enviar un missatge amb tot d’informació sobre aquesta presència: esglésies on es reunien, i també on els soterraven, el palau on hi havia una mena de govern a l’exili i hi tenia despatx l’arquebisbe de València (sí, l’arquebisbe també va haver de fugir…).
Així, vaig arribar a Viena amb el comboi de passejar per tots aquells llocs. Ho vaig fer. Tanmateix, ja passejant per aquells carrers i, després, assegut a l’avió de tornada envoltat de valencians que tornaven a casa i d’austríacs que venien a València, em va envaïr una sensació amarga. Hi havia els llocs, esglésies gòtiques i barroques on el record de les víctimes del primer exili polític de la nostra història no estava en cap altre lloc que en el meu pensament. De les criptes on se sap que hi ha exiliats soterrats no en vam poder visitar cap, estaven totes tancades. L’únic detall que es podia visitar fàcilment va ser la cripta on hi ha soterrats els emperadors d’Àustria i Àustria-Hongria. Allà hi havia el sarcòfag de Carles III de València, l’emperador Carles VI d’Àustria, darrer rei de lo Regne. En el de l’emperadriu Elisabet-Cristina, just enfront, deia que s’havien casat a Barcelona. I prou.
En cap altre lloc de la ciutat, més enllà del nom d’un carrer que podria incitar la curiositat d’algú, però que en general deu passar tan desapercebut com el nom de qualsevol altre carrer, vam trobar cap record a les persones que van defensar la seua opció per al nostre país, el seu regne. Aquestes persones no van poder tornar mai, es van adaptar a la vida de l’imperi austríac i van acabar allà les seues vides. I cal afegir que amb la seua opció difícilment ens haguera anat pitjor que amb la que els va derrotar. Les conseqüències encara són evidents, 316 anys després…
Tanmateix, els hem oblidat, tant a nivell popular com institucional. L’únic personatge que manté un lloc a la memòria col·lectiva valenciana és el del general Basset. I gràcies. Ara podria recórrer a una d’aquelles frases coentes sobre els pobles que són o no són o volen ser o deixen de ser-ho, que obliden, que recorden, o jo què sé. Això és igual, perquè el que he de dir hauria de ser independent de la consciència o inconsciència col·lectiva: el fet que cap govern valencià, cap govern català, haja fet res perquè en alguns d’eixos llocs de Viena n’hi haja una miserable plaqueta en alemany, català, castellà i anglès que els recorde, és una indignitat que cal corregir al més aviat possible.
Perquè no pot ser que els valencians puguem passejar per Viena i no ser conscients d’això, que forma part rellevant de la nostra història, i per simple humanitat respecte unes persones que van morir lluny del seu país per haver-lo defensat. Aquesta gent va deixar el que encara era un regne l’any 1707, i segurament entre aquesta data i 1714 van haver de fer el pas definitiu. I allà, alguns van tindre càrrecs d’alta responsabilitat a la cort imperial, d’altres van ser oficials de l’exèrcit austríac, i molts només van tindre la companyia dels compatriotes en les trobades a les esglésies gòtiques i barroques, l’enyorança perpètua, i, finalment, tots, la condemna a l’oblit.
Per tancar, un detall interessant: Vicent Baydal explicava en un article sobre el tema a la revista Lletraferit que els volums requisats a l’arquebisbat de València van contribuir a la gestació de la Biblioteca Nacional. Coses de l’estat-nació, que s’ha fet així, des de l’espoli i l’oblit selectiu.
