Després de les eleccions del maig de 2023 només em quedava una opció: l’exili. Hi ha qui decideix quedar-se per lluitar i hi ha qui decideix marxar per formar-se, aprendre dels germans i ajudar des de fora. Catalunya és un territori germà, no ho oblidem. Juntament amb les Illes Balears i l’Aragó, Catalunya comparteix part de la història de les valencianes i valencians. No només compartim història, sinó també llengua. Per a qui tinga dubtes, a l’Aragó hi ha la franja, zona catalanoparlant. Quan pensem en la franja és inevitable pensar en Jesús Moncada, gran escriptor català.
Vaig arribar a Catalunya el 23 de juny del 2023. Vaig començar treballant en una empresa de teleoperador per al mercat francés que està a Barcelona. Cada dia feia el recorregut Terrassa-Barcelona i Barcelona-Terrassa amb els Ferrocarrils de la Generalitat Catalana (FGC). Anant i tornant cada dia vaig observar comportaments lingüístics molt diferents. Hi havia més gent catalanoparlant que a València, òbviament. Ara bé, que hi haja més gent, no significa que la situació del català a Catalunya siga digna.
Penseu que el comerç a Barcelona està basat en franquícies europees i mundials i que allà és un cas estrany sentir parlar en català a la gent que està atenent el públic. També és cert que la capital catalana està plena de turistes i això no fa més que reforçar la idea de parlar en castellà i en anglés abans que en català. Només les botigues de barris i les botigues més tradicionals mantenen el català com a llengua principal. En canvi, a Terrassa, l’atenció és quasi totalment en català. El que els catalans anomenen «cercle vermell» de l’AMB —es diu així perquè els governs dels municipis que envolten Barcelona són o pertanyen, generalment, a l’esquerra— ajuda a mantenir la llengua catalana.
Evidentment, la protecció de la llengua catalana té una clara relació amb el fet que no hi haja un govern PP-VOX, com és el cas de la capital valenciana o de la capital de la Plana Baixa, Borriana, on el govern no fa més que censurar llengua pertot. I no m’equivoque de paraula. He dit censurar perquè és el que va fer amb la prohibició de les banderes LGTBIQ+ i amb els llibres en valencià de la biblioteca de Borriana. També s’ha discutit sobre les normes del Puig que tant defensa la RACV, institució que sobra i que està desemparada. Recordem que tant l’AVL al País Valencià com l’IEC, que s’adapta a tots els territoris de parla catalana, tenen la norma gramatical i ortogràfica de la llengua catalana tal com s’estableix a l’Estatut d’Autonomia.
L’educació és en un 25%, com a mínim, en català. Mentre al País Valencià, aquest 25% es fa, majoritàriament, a les assignatures de Valencià, Educació Física, Música o Plàstica; a Catalunya aquest mínim del 25% s’amplia i sempre solen ser assignatures instrumentals com ara Matemàtiques, Biologia o Socials, a banda, evidentment, de llengua catalana. L’actitud a les escoles és de defensa de la llengua. No ens enganyem, això no vol dir que l’alumnat siga majoritàriament catalanoparlant o, millor dit, que en faça ús social de la llengua. Sol ser al contrari: poden ser catalanoparlants a casa (no tots), però en l’àmbit social es relacionen, majoritàriament, en castellà. Ara bé, tant els catalanoparlants com els que no ho són, tenen molta competència en llengua catalana. De fet, més que un castellanoparlant a València sobre el valencià.
Què és el que demostra tot això? Hem d’aprendre moltes coses sobre la societat catalana, sobre l’ús del català que s’hi fa i sobre com podem millorar la situació al País Valencià. Què farem si no lluitem per l’ús social de la llengua? Què farem si no fem res per millorar la situació al País Valencià? Només puc pensar que podem revertir tot el que s’hi està fent. Així, lluitant, se solucionaran les coses, tot tirarà endavant i aconseguirem que el País Valencià torne a ser País i torne a ser Valencià.
