Fa uns dies, així, sense avisar, totalment per sorpresa, la meua llavadora va decidir que el nostre idil·li ja havia durat prou i que era moment de deixar-me. Tampoc feia tant temps que havíem formalitzat allò nostre, però en una relació marcar els temps sempre és relatiu.
Com tot moment important en la vida ha de tenir la seua banda sonora particular, aquest també la va tenir. Aquell adeu definitiu va ser com aquella estrofa de la Jurado de “sentimos un crujido frío y seco, y se nos rompió el amor de tanto usarlo”. La cosa va anar així, com diuen ara els jóvens: literal. Primer un colp fort i sec i acte següent el desconsol, l’angoixa i una muntanya de roba preguntant-me si hi havia un pla B. Tot sense oblidar tampoc que el meu compte corrent insistia en recordar-me que possiblement no era el millor moment per a una despesa extra, però poca cosa més podia fer jo si aquella llavadora havia decidit que la nostra relació passara a l’oblit. I així va ser com la veu de fons que ressonava al meu cap repetint una volta i una altra aquella història de desamor va ser substituïda per altres cançons d’autor que s’entestaven en fer més dur encara aquell procés de dol. No va ser fins minuts després que em vaig adonar que igual no havia estat falta d’afecte sinó més aviat una indiferència continuada la que havia derivat en el cansament d’aquell aparell. Reconec que mai li vaig dedicar una paraula afectuosa a aquella llavadora i que vaig donar per fet que la càrrega de faena constant a la qual la tenia habituada, era suficient mostra d’amor envers ella, però no. Malgrat tot em va deixar sense retrets, que sempre és d’agrair, però deixant-me davant d’un abisme que només vaig saber afrontar servint-me una copa de vi per allò d’ofegar les penes.
Sense ser conscient, aquella no era l’única pèrdua que m’esperava. Un cartell de “fora de servei” m’alertava l’endemà que el meu ascensor havia estat clausurat fins a nova ordre. Una notícia que, evidentment, si vius al primer no t’afecta tant com si vius a l’àtic, com és el cas. És curiós com a partir d’aquell moment només vaig passar a pensar en pes, no en el pes que podria perdre donat el fet que aquella situació implicava exercitar les meues cames de manera considerable en els dies venidors, sinó en el pes que suposaria per a mi a partir d’aquell moment muntar la compra a casa. De sobte la meua ment només era capaç de pensar en quilos i litres, i novament s’instal·lava al meu cap una banda sonora de dolor i llàgrimes on només els boleros tenien cabuda. Tampoc vaig ser mai afectuosa amb el meu ascensor, ho reconec. El feia servir sense més ni més. Ni tan sols vaig prestar atenció mai a la pantalla que tractava de fer més animós el trajecte amunt i avall amb notícies vàries o prediccions meteorològiques sense més raó. Una relació en què ni les mirades tenien cabuda. Freda, estrictament professional, però que ara venia plena d’enyorances. Més en tenir en compte que necessitava imperiosament aquell ascensor perquè els operaris de la tenda de la cantonada pogueren fer-me arribar la nova llavadora que posara la meua vida de nou en mode tranquil·litat.
Els comiats i les pèrdues és el que tenen, ens fan adonar-nos de la importància d’allò que ens envolta i que per quotidià sembla menys important, fins i tot prescindible, encara que no ho és en absolut. Mirem, però no observem, compartim espai però no convivim. I així que les coses s’espatllen només és qüestió de temps. Atenció, estima i diàleg. Tampoc és demanar massa, no? Si tenim de tot això a cabassades per què ens costa tant exercitar-ho?
