Exàmens de certificació [extra]lingüística

Sempre que venen les dates dels exàmens de certificació de valencià de la JQCV, de la CIEACOVA o de l’EOI, sembla que la gent té ganes d’esclatar d’indignació lluny de la contextualització bàsica que demana cada cas. Això és, senzillament, perquè la crida de la demagògia estira més que una maroma de barco, tenint en compte com de fàcil és fer un cherry picking de manual en els dies que ens ha tocat viure, més encara davant de la qüestió susdita, tan delicada en tant que element de filtratge per a treballar en l’administració pública. Potser hauríem de preguntar-nos també si hem començat la casa per la teulada de pressa i corrents, i si hem convertit en mainstream un requisit que no ha complit els objectius d’ús lingüístic a llarg termini ni ha revertit el bilingüisme diglòssic del qual ja ens parlaven l’any 1980, sobretot per les circumstàncies d’anormalitat sociolingüística ja de sobra conegudes.

Vos pose un exemple bastant il·lustratiu de la complexitat de la situació: fa poc, amb un grup d’amics, vaig anar a un restaurant que tenia la carta escrita en un valencià impecable, alhora que natural i genuí. Fa temps que els meus col·legues comensals breguen per aconseguir el maleït requisit lingüístic del nivell C1; i altres, per mirar d’augmentar els punts en el barem amb l’aprovat del C2. El cas és que, a banda de les construccions pròpies de la gastronomia creativa, en la carta apareixien mots d’ús corrent com meló d’alger o bresquilla, a més d’altres més «complexos» com albergina o nabiu, que suscitaren comentaris de tot tipus. En aquella interacció convisqueren dos realitats que són el reflex de la societat valenciana: els uns, valencianoparlants, detenien innegables destreses comunicatives en l’expressió oral de l’idioma (fonètica, morfosintaxi, fluïdesa…) i coneixien el vocabulari de l’alimentació propi del seu dia a dia, tot i que presentaven interferències normals per depurar en aquells aliments els noms dels quals s’han castellanitzat amb el temps. Els altres, castellanoparlants amb dificultats en la dinamització i vivesa de l’expressió oral, però amb mecanismes discursius excessivament formals, coneixien alguns noms dels aliments d’ingesta habitual perquè els havien aprés o sentit «a l’escola», però ignoraven el nom de fruites que menjaven cada dia. Vos imagineu un debat en castellà, que podia ser propi d’una classe dels nivells bàsics A1 o A2, en què es dubtara dels noms sandía, melocotón, berenjena o arándano?

Potser l’anècota, en el cas sobretot dels castellanoparlants, es pot entendre més si recordem la famosa hipòtesi dels inputs comprensius, segons la qual un aprenent emmagatzema en el seu cervell un element escrit o auditiu (normalment de nivell superior) que pot ser comprensible gràcies a la informació proporcionada pel coneixement del món, la situació o els factors extralingüístics. Però no podem assegurar una actuació lingüística sorgida de manera natural si no s’han desenvolupat abans les competències bàsiques. Sovint, de fet, en el nostre dia a dia ni tan sols fruïm de la immersió necessària (variada i heterogènia) per a exercitar una cosa tan bàsica com la memòria fotogràfica (o l’oïda fotogràfica). Com pensem que s’arriba a dominar l’ortografia, que la gent deïfica com a únic element imprescindible de la llengua (i molt criticat alhora), i al remat és només un dels pilars de l’enorme univers del codi normatiu? Ja fa temps que les escoles, a partir d’un cert nivell, haurien d’haver sabut integrar el vessant ortogràfic en les tasques d’expressió escrita sense que això fora un element únic i exclusiu per a demostrar la competència lingüística. Tant en castellà com en valencià, els problemes giren més al voltant d’elements com la capacitat expressiva de manera progressiva i ordenada, les fórmules inherents a cada situació comunicativa, el domini dels registres… Fins i tot, els signes de puntuació es poden dominar amb la comprensió sintàctica de qualsevol llengua romànica o germànica. Vaja, tot allò que no és ni ortografia estricta ni normativa pura i dura.

Realment, sovint el problema rau en el desconeixement de les estratègies comunicatives més que en les qüestions superficials, però és la suposada dificultat afegida del codi lingüístic, els elements privatius del valencià, els que han caigut en desgràcia. La veritat és que la casualitat no m’estranya gens. Això no és culpa de l’aprenent, per descomptat, tot i que sí que té la capacitat de decidir el nivell d’immersió al qual pretén endinsar-se, o al voltant del qual pretén planificar la seua activitat lingüística, indestriablement unida a les experiències en contextos diversos. És un fet que cada vegada hi ha més oferta de contingut en valencià que pot esperonar la gent a incrementar-ne l’ús, a conviure amb els seus conciutadans en contextos diversos, que poden aprofitar per a l’aprenentatge oral i escrit, i de retop assimilar els fets privatius no compartits. El component actitudinal pot ajudar a compensar el desequilibri en la balança en una situació irregular de contacte entre llengües. I és que no vorem replantejar-se (almenys des de posicionaments tan explícitament instrumentalitzadors) la funcionalitat pedagògica de molts altres exàmens en moltes altres llengües. Algú ha vist exàmens menys comunicatius que les proves d’accés a la universitat per a majors de 25 i 45 anys de castellà? Algú s’imagina que en un examen de valencià encara es mantingueren els exercicis de correcció normativa en els nivells baixos (que, per cert, s’eliminaren en els nivells alts de la CIEACOVA perquè eren molt «difícils»)? Algú s’imagina que es feren preguntes de conjugació verbal sense context amb l’única indicació del temps i el mode verbals? Estem jugant amb les mateixes cartes tenint en compte que el nivell d’algunes proves de valencià s’han hagut de «reconsiderar»? En base a què? A la falta d’immersió? A les estratègies administratives de «cordialitat»? No deu ser que no estem preparats com a poble per a exigir en massa un nivell (el C1 en el cas que ens ocupa) que no admet alternatives o, si n’hi havia, ja les hem erradicades? I que quede clar que jo també demanaria un certificat que acreditara un nivell mínim en castellà! Però això és un altre tema.

Cortines de fum a banda, el caos està servit. I hi sumem, a més, les crítiques del segon grup del restaurant, el dels valencianoparlants, molts dels quals s’han queixat pels ítems ortogràfics de l’examen i l’apartat de comprensió lectora. D’acord, vos compre el discurs: deixem només ítems contextuals que no puguen funcionar com a distractors ortogràfics en el sentit que estiguen mal escrits. D’acord: evitem la comprensió lectora de l’examen de la Junta però establim una tasca més comunicativa, tal com prescriu el famós Marc Europeu Comú de Referència de les Llengües: escoltem un àudio i fem una tasca concreta de mediació escrita amb la informació donada (algunes institucions ja ho fan). Esteu segurs que jugarem amb les mateixes cartes després de tot? Només recorde el rebombori que hi hagué després de l’exercici d’ordenar paràgrafs de 2018, una activitat que els exàmens DELE de castellà (nivell C2) inclouen en totes les convocatòries, i que aquell any s’hagué d’eliminar de les proves de valencià, després de les queixes per part d’associacions i grups d’alumnes. No seré jo el màxim defensor de l’exercici en qüestió, si bé se’m dona bé inferir el que es desprén de cada cas concret. Clar que podem debatre quina és la millor manera de poder arribar a la igualtat lingüística sense haver de remetre als maleïts exàmens de certificació lingüística i culpar-los de tots els mals endèmics del nostre país. Clar que podem plantejar-nos quin és el paper de les institucions per a poder mitigar els efectes nocius de la glotofòbia i l’imperialisme lingüístic de base. Clar que podem dubtar de l’abast dels mitjans administratius (no oblidem que, al remat, només pretenen assegurar el dret que dels ciutadans a ser atesos en la seua llengua). I clar que podem qüestionar el model de llengua, faltaria més! No obstant, no hem d’oblidar els debats més profunds, com la proposta d’augmentar la immersió en els programes d’ensenyament (tot i que alguns no tardarien massa a judicialitzar la mesura i posar-s’hi en contra). Ni tampoc podem obviar la necessitat de continuar diversificant el contingut en valencià, encara que hi ha el risc que algun organisme s’encarregue de denunciar els «xiringuitos subvencionats» de ràdios, televisions o canals audiovisuals en llengua vernacla. Bé, ja s’encarregarien també d’acusar d’exagerats als denunciats per utilitzar el valencià en qualsevol àmbit d’ús dins del seu marc estatutari, amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació gens «cordials». No deu ser que encara no hem resolt el problema de base? Vaja, quina sorpresa…