En aquest article no parlaré de com s’accentua el «Poder o capacitat de combinació d’un element mesurat pel nombre d’àtoms d’hidrogen, d’un metall alcalí o de fluor, amb què es combina un àtom del dit element o pel qual pot ésser substituït en un compost.», DIEC2 o també el «Poder o capacitat de combinació d’un element mesurat pel nombre d’àtoms d’hidrogen, d’un metall alcalí o de fluor, amb què es combina un àtom d’este element o pel qual es pot substituir en un compost.», AVL).
En aquest article arreplegue el guant que va llançar el mestre Abelard Saragossà quan demanava que a la selectivitat figuraren més autors valencians i menys autors catalans (ho va fer en un article del Levante-EMV fa un parell de mesos) i puge l’aposta i propose que a la selectivitat hi haja més autors valencians i menys autors castellans. Per exemple, quina necessitat hi ha d’examinar-nos de la novel·la de Benito Pérez-Galdós o Leopoldo Alas Clarín, quan podem posar Blasco Ibáñez? Tant és que Blasco siga un epígon d’un moviment literari i aquells dos siguen primeres espases, Blasco és nostre i no contribueix a la fractura social.
Millor encara, per què no Miguel Hernández i no tota la corrua de la generación del 27? Ací no hi ha queixa possible, el d’Oriola és un dels grans de la poesia en castellà, sense embuts i, a més, ens permet explicar la fractura social valenciana, o més prompte la crueltat de la bota feixista sobre el coll de tot un poble, etc.
En la postguerra ho tenim bé, hi ha Maria Beneyto, que va escriure en valencià i en castellà llibres molt bons, o fins i tot algun article d’opinió de Joan Fuster que malgrat el seu catalanisme furibund escrivia en castellà a la premsa, no se sap ben bé per què, es veu que tenia la mania de treballar d’escriptor i voler cobrar per fer-ho i resulta que en valencià no li pagaven. Coses.
Seguim fent la llista. En poesia, la nòmina és excel·lent: Carlos Marzal, César Simón, Vicente Gallego, Jaime Siles. Qui necessita José Hierro, Valente, Gamoneda (o encara: Pablo Neruda, Juan Gelman, Alejandra Pizarnik o Ida Vitale?). Una història de la poesia valenciana en castellà autocentrada és possible. I, a més, tenim insignes intel·lectuals en castellà, que són gent exquisida en el seu idioma, però que després no tenen problema de seure en aberracions com la RACV. Un win win. Ah, i no ens oblidem, de Francisco Brines, tot un premio Cervantes, què més vols, paella amb caragols?
Com que han de ser valencians, la literatura hispanoamericana quedaria fora, però sempre podem incloure José Martí i cantar tots junts Guantanamera. O Max Aub, entre París, València, Sogorb (l’altre dia a l’oficina de turisme de la capital de l’Alt Palància em deien que la Fundació està molt bé, però vaig anar a fer un capbussó al riu perquè en agost fan vacances, clar) i Mèxic. O fins i tot algun text sobre art de Josep Renau.
Tornant a l’estricta obediència territorial i passant a la narrativa, ningú pot discutir l’excel·lència de Manuel Vicent com a narrador, o de Rafael Chirbes. Si Abelard m’ho permet, es poden posar a la llista Carmen Amoraga i Màxim Huerta, si el carnet de socialistes no els desacredita.
Per cert, i abans del segle passat? És clar, en premsa i assaig tenim tot el que va escriure Teodor Llorente i molts altres (fins i tot en traducció, a casa tinc els poemes de Heine traduïts pel patriarca de Las Provincias al castellà!). En teatre, podem agafar les comèdies de Lope de Vega, però només les valencianes, les que va escriure quan es feia paelles amb la nostra aigua i qui sap si amb rata de marjal. O si voleu, Guillem de Castro (o Guillén, va), que a més és un nom de carrer ben bonic amb botiga de còmics, teatre i museus. Per la mateixa regla de tres podríem haver posat Àngel Guimerà en l’examen de valencià, però va cometre l’error de ser nascut a Canàries i de família catalana.
Anem més arrere, Joan Timoneda ja en el segle xv va escriure cosetes en castellà. Sense fractura social ni res, tu. O sí? Caldria preguntar als historiadors què va passar perquè poc més de cent anys després de March, Martorell, Corella, de Villena, etc. algú pensara que valia la pena escriure en una llengua acabada d’arribar al regne.
I parlant d’Isabel de Villena, son pare, don Enrique de Villena també escrivia en castellà. En realitat, la seua obra més important l’escrigué en valencià i després la va traduir a la llengua de Cervantes. Encara que era castellà el comptem, d’acord? No cal anar molt lluny, només a la Viquipèdia, per veure que el tema autonòmic no va influir massa en la seua vida. Coses.
Sense eixir de Villena, podem anar més arrere encara. Fa uns mesos vaig estar a Chinchilla, que està molt a prop d’Albacete, i hi havia un cartell que deia que el castell era de Don Juan Manuel, marqués de Villena. Don Juan Manuel, és clar, l’autor del Conde Lucanor, també el podem comptar com a valencià que escrivia en castellà, encara que fos nascut a Escalona (Toledo). A mi això em fa molta il·lusió, és com incorporar Chaucer o Boccaccio! Un festival.
Sí, podríem muntar-nos un bon examen de selectivitat amb autors en castellà amb orígens o vincles valencians. Autors bons i dolents (ara sense ironia, la majoria dels que cite em pareixen bons de veres, però no tots). Ara bé, seria un poc absurd, no?
Evidentment, la continuïtat de la literatura catalana al País Valencià és molt més persistent i perseverant que la castellana, entre altres coses, perquè és la que es produeix en la llengua del país, a pesar de tot. Des d’Ausiàs March i Joanot Martorell fins a Ferran Torrent i Rodolf Sirera, per dir els autors que nomena Abelard en el seu article, tenim un sistema literari continuat i, de vegades, molt potent. Ni tan sols en els segles que abans en dèiem de Decadència, desapareix del tot la literatura en català a València, ni tampoc a Catalunya. Ho han estudiat bé Vicent J. Escartí, Albert Rossich i molts altres.
Ara bé, el sistema literari valencià no s’entén sense el català no per una qüestió de subordinació, sinó perquè estan escrits en la mateixa llengua i el primer contacte amb la literatura que sol tindre un escriptor és amb aquella que està feta en el mateix idioma que escriu. Si ací hi ha hagut l’anomalia que alguns hagen llegit en castellà abans que en valencià (ho deia Fuster en el pròleg a la poesia (in)completa d’Estellés: «la veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de Garcilaso, i no –ai!– en les de Riba o les de Foix»), i aquest algú en són molts, no és culpa de la literatura catalana, ans al contrari. En realitat, ni tan sols seria culpa de la majoria d’escriptors en castellà, sinó de la castellanització cultural del país.
Jo podria estar d’acord que hi haguera més autors valencians en el currículum si fora cert que no n’hi ha, però resulta que he treballat fent llibres de text i sé que ara hi ha, al costat de Rodoreda, Sánchez-Cutillas; entre els poetes dels setanta, Piera, Granell, etc.; en la literatura de postguerra, Beneyto, Fuster, Estellés; i en l’actual Torrent, Mira, Clara-Simó i un llarg etcètera. I no estan allí per contraposar-los amb la literatura catalana, sinó perquè formen part d’un mateix sistema literari. En alguns casos, els autors valencians són els més representatius o els més destacats, en altres, no passen d’epígons, però fins i tot així, són epígons de qualitat. Enric Valor com a novel·lista, per exemple, té un problema paregut al de Blasco Ibáñez quant a les tècniques narratives que fa servir, però això no lleva que puguem llegir L’ambició d’Aleix amb plaer (i La barraca, eh?). Ara bé, per a explicar la narrativa de postguerra en la nostra llengua és molt més representativa Mercè Rodoreda ens hi posem com ens hi posem.
Jo crec que Abelard no necessitava aquesta classe de literatura, perquè tot això ja ho sap, però potser algun altre lector, sí. Les mancances del meu article poden ser descuits, problemes d’espai o simple ignorància («Jo només som un robot, joder no ho sé tot» cantaven els mallorquins Antònia Font en valencià de les illes i algun castellanisme), ja em disculpareu. Només puc dir, com a coda, que, des del punt de vista d’un editor independent, fraccionar més el sistema literari és una barbaritat, no perquè els catalans lligen més en la nostra llengua, que de vegades pot parèixer que també, sinó perquè de totes les fronteres que es fan i es desfan, l’autonòmica és la més inconsistent. Potser el que cal és seguir perseverant com fan editorials de tot pelatge (des de Bromera a Sembra, des d’Andana a Drassana, des d’Edicions del Buc a Lletra Impresa, des de Bullent a Afers, des d’Onada a El Petit Editor, i un llarg etcètera) perquè els lectors valencians tinguen de tot i més on triar, i que alhora les llibreries oferisquen llibres d’aquestes editorials i de totes les altres que publiquen en la nostra llengua i que els lectors els compren i, sobretot, els lligen.
Pense, sincerament, que el problema de la literatura i de la fractura social, siga el que siga això, no és què és pregunta a l’examen de valencià de la selectivitat, sinó quin marc mental s’aplica a l’hora de pensar en clau valenciana. Si el marc mental és l’autonòmic, crec que eixim perdent, perquè ens empobrim. Insistisc, ens empobrim perquè perdem una part del tot molt important, no perquè el que tenim no siga bo.
