Encara no fa un any de la desaparició de Josep Palàcios i la Institució Alfons el Magnànim ja m’ha enviat un volum col·lectiu d’homenatge a la seua figura i els seus llibres: Josep Palàcios, home de lletres. Es tracta d’un volum bellament editat –com li hauria plagut a l’interfecte- a càrrec del sempre solvent Salvador Ortells. S’hi apleguen un seguit de textos de diferents autors (tots interessants), començant amb una indagació vigorosa de l’historiador Antoni Furió bussejant en els orígens de la família i el cognom Palàcios, des d’un primer pioner de finals del Quatre-cents. Gràcies a Furió m’assabente de coses que no sabia, com ara que Palàcios i Joan Fuster (còmplices, amics, confidents i tantes coses més) van nàixer a la mateixa casa –en anys diferents, òbviament- o que el primer va participar, sense èxit, en el famós premi Sant Jordi del 1960, on feien de jurat el propi Fuster i Josep Pla. S’hi presentava també Mercè Rodoreda amb una primera versió (de títol Colometa) de La plaça del diamant. Ni Rodoreda ni Palàcios van guanyar-hi, però la primera ho va superar ràpid (amb l’imprescindible ajut de Joan Sales), en canvi l’autor suecà va renunciar durant vint anys a la literatura… Un abisme que s’adiu molt bé –ho vaig comprendre més tard- amb la complexa personalitat de l’hereu de Fuster.
Vaig conéixer Josep Palàcios en 1994. Vaig acudir a Sueca acompanyat dels amics Josep Lluís Abad i Marisol González i vam dinar amb l’autor d’Alfabet i amb altres escriptors locals en una gran taulada al davant de sa casa del carrer del Pou (si no em falla la memòria). Els literats suecans pugnaven llavors –era la seua celebrada facècia- per vore qui era el millor escriptor del seu carrer… Després vam pujar a sa casa i l’amfitrió ens va regalar a cadascú un exemplar d’un llibre seu que feia poc que havia eixit d’impremta. El volum es titulava El laberint i les nostres ombres en el mur i era d’un tamany inusual, amb un paper excel·lent i uns detalls tipogràfics d’una luxúria vegetal. Es tractava d’un recull d’aforismes de l’autor acompanyat de fotografies de bustos de Manuel Boix, el seu gran i persistent sequaç artístic.
Vaig rebre aquell llibre com el que era: un regal preciós. Al proemi, Palàcios feia referència al “mig tipògraf que s’amaga rere la part literària”, en l’exercici d’ocultació que definiria tota la seua biografia.
Vam mantindre una conversa estimulant i profitosa. Seria la primera d’altres visites però, precisament per ser la primera, em resulta inoblidable. Palàcios ja tenia eixe rostre adust, com d’òliba, amb els ulls enfonsats però sempre atents, i aquella actitud desmenjada, com de tornada de viatges que no havia fet (“en vespres de no partir mai”, havia escrit Pessoa) ni probablement faria –excepte amb l’intel·lecte.
El descobriment dels seus aforismes em va colpir. Feia dos anys que havia mort Joan Fuster, a qui tenia per un aforismaire insuperat. Llegint El laberint vaig comprendre de seguida que el talent per als adagis de Palàcios no era inferior al de Fuster, i fins i tot s’endinsava en viaranys de lucidesa potser més densos. Vaig començar a subratllar compulsivament però cuidadosa: “”Pense fins on sé escriure”; “JO JOSEP, l’únic pecat capital que practique és l’epigrafia”; “La duplicitat Jekyll-Hyde és més aviat didàctica: li manca la simultaneïtat”, “La cultura? Un món ple de llibres fóra fàcil d’encendre”; “Si poses la clau, podràs obrir la porta, però no mirar a través del forat del pany”…
Els subratllats que fem en els llibres d’altri també formen part de la nostra autobiografia. Aquelles sentències crues, substancioses i paradoxals em van acabar de convertir a la fe de l’assaig, que començaria a practicar sistemàticament en anys posteriors. Si cada llibre té una història, el que em va regalar Palàcios en conté una d’indeleble i inoblidable.
Em quede finalment amb les sensacions d’aquella prodigiosa jornada suecana i tornaré a recórrer amb els capcirons el paper “Torreón” del llibre regalat generosament ara fa trenta anys. Com va dir algú, “No m’importa tindre pocs lectors, si puc escollir-los personalment”. Eixe va ser el programa de Josep Palàcios durant tota la seua vida. I com el comprenc.
