És inevitable no escriure sobre Eurovisió aquesta setmana. Ha sigut recent i ara cal una opinió, però no s’ha d’oblidar per a següents edicions tot el que ha comportat la participació d’Israel.
Vaig vore el “festival de la cançó” perquè sempre m’ha agradat escoltar les propostes dels diferents països. Si m’ho permeteu, després donaré la meua humil opinió sobre les cançons finalistes. Les vaig escoltar totes menys la d’Israel. En el moment que va eixir, vaig silenciar l’actuació.
El meu posicionament polític davant d’aquesta situació ja sabeu quin és, i ho diré directament: s’ha de prohibir la participació d’un estat genocida. Segons una notícia d’El País publicat el 15 de maig de 2025, les morts provocades per l’ofensiva israeliana superen les 53.000.
Eurovisió volia ocultar el conflicte amb música, unió i diversió. Tal com he vist en diversos vídeos penjats a les xarxes socials, part del públic es va manifestar a través de càntics a favor de la llibertat de Palestina. També la radiotelevisió pública espanyola va mostrar la seua opinió deixant clara la seua posició, tal com ha fet el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.
La part fosca del conflicte en el festival és el que es va mostrar a través dels vots del públic espanyol. Israel va rebre dotze punts en el recompte final, la màxima puntuació. Els prosionistes es van organitzar per col·locar-los en les altes posicions de la classificació. Així, van quedar segons en la gran final d’Eurovisió, aconseguint un total de 297 punts. Què hauríem pogut fer nosaltres per evitar-ho? Com ens hauríem pogut organitzar? Israel és un sol país contra tots els altres i no ens hauríem posat d’acord per votar un sol país.
Realment importa la política en Eurovisió? I tant que sí. Començant per les votacions de cada país als altres, donant la màxima puntuació als països amb qui tenen bon tracte i oferint zero punts a aquells amb els quals no tenen simpatia. Cal no oblidar que, després de la invasió d’Ucraïna, Rússia va ser expulsat immediatament del concurs i, eixe mateix any, van guanyar els ucraïnesos. Per què no han sigut capaços de censurar Israel?
Aquests fets evidencien que Eurovisió no és apolítica, sinó que contribueix a blanquejar conflictes com el de Gaza.
A més a més, si has vist Eurovisió enguany, hauràs llegit la paraula “Moroccanoil”. Es tracta d’una marca israeliana que patrocina el concurs. Un additiu més que ens fa entendre com es mou la indústria de la televisió, la política i el món, a través de prioritzar interessos econòmics i d’imatge.
Pel que fa a l’aspecte musical, el país que més em va captivar va ser Itàlia, amb Lucio Corsi i la seua cançó “Volevo essere un duro”. És l’única cançó que tinc guardada a la meua llista d’Spotify. L’artista Tommy Cash d’Estònia, també em feia gràcia amb el ball, el to burlesc i el seu “Espresso Macchiato”.
Puc nomenar alguns dels grups que més m’agraden que han passat pel festival eurovisiu: Abba, Maneskin, Lordi, Salvador Sobral, Baby Lasagna, Kaarija i me’n deixe molts. El festival també se’n deixa a molts fora de concurs, que estan per descobrir. Tant de bo tots tingueren la possibilitat de donar-se a conéixer sense passar unes proves, o un càsting.
Tant de bo canvien moltes coses. Nosaltres tenim la possibilitat d’intentar-ho, almenys. Però si em preguntes, no sabria dir-te com.
