El dia 30 de maig vam tindre ocasió d’assistir a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València a l’estrena del muntatge que fa quinze del projecte Escena Erasmus titulat Qui soc jo quan ningú em mira. I com ja és habitual, amb la direcció de Josep Valero i la col·laboració en els textos d’Anna Marí i Daniel Tormo, va tindre un ritme impecable, agudesa en el plantejament i molta emoció. Tots els anys m’agafa per sorpresa el nus a la gola. De veres que si no l’heu vist i teniu ocasió de veure-ho en algun dels pobles per on gira, aneu. No us en penedireu.
Aquesta reflexió escènica sobre la identitat inclou, per exemple, un xicotet homenatge a Vicent Andrés Estellés. I eixe és un dels moments més bonics. Impressiona veure estudiants de diferents llocs d’Europa incorporant la nostra cultura, posant-li el cos: sentir-los transitant identitats, posant en contacte cultures, de persona a persona, de poble a poble.
Després, aquest diumenge van ser les eleccions europees i no podia deixar de pensar en la gran diferència que hi ha entre eixes dos versions d’Europa. Escena Erasmus posava en escena un projecte comú, un grup d’iguals sent cadascú i cadascuna i esdevenint subjecte col·lectiu i reflexionant en col·lectiu sobre les diverses identitats i sobre si, al remat, hi ha una cultura europea. El Parlament Europeu es mostra com una cambra llunyana, de buròcrates implacables o indolents, com a un lobby d’estats al servei del neoliberalisme amb l’objectiu de sostindre els privilegis de les diverses oligarquies estatals, de l’oligarquia transnacional. I les eleccions, com un enfrontament sense massa ganes entre candidats amortitzats que busquen aconseguir un retir daurat o continuar gaudint-ne. I en el nostre cas, a més, una nova ocasió per escenificar l’aigualiment subaltern del valencianisme en projectes madrilenys, centrípets però centrifugadors de «cuneros».
És clar que no tinc massa clar si ésser europeu, encara que siga del sud i del Mediterrani, és una cosa de la qual sentir-se massa orgullós. Continent en decadència, continua tenint una enorme capacitat de fer mal als altres, des de la tanca de Melilla al seu apèndix colonial preferit en l’actualitat, l’estat genocida d’Israel. I les seues opinions públiques mostren una alarmant tendència cap a la ultradreta mentre també una part de la suposada esquerra -l’alemanya, per a ser concrets- revesteix de sionisme la seua mala consciència i dona suport sense tallar-se un pèl a un nou genocidi.
I, tanmateix, com de vegades em passa, veig els xicons i xicones d’Escena Erasmus o xarre amb els col·legues de la Societat Francesa d’Hispanistes i Iberoamericanistes, al congrés de la qual vaig assistir el cap de setmana a Limoges, o passege pels carrers d’aquesta ciutat mentre recorde que els nostres avantpassats anomenaven llemosí al valencià, i pense que no pot ser que el feixisme retornat, el sionisme feixistitzant i les oligarquies en trage i corbata esmolant les eines d’explotació, siguen tot. No pot ser que Europa siga només això. Europa també és les multituds que es manifestaven contra el genocidi a Gaza malgrat els aparells repressius dels seus països. Hi ha també una Europa antifeixista. Hi ha també, per utilitzar una fórmula hui significativament en desús, una Europa dels pobles.
Perquè les polítiques neoliberals augmenten la desigualtat i augmenten explotacions i subalternitat. I perquè els pobles europeus transcendeixen en molt la cultura europea. Com a resultat de les seues colonitzacions, de la seua voluntat extractiva global, es troba que les seues classes populars són multiculturals, i Europa està travessada per Àsia, per Àfrica, per Amèrica Llatina. El Sud global comença en les nostres ciutats.
Els països poderosos en el món tenen la seua pròpia subalternitat interior. L’Europa del privilegi redueix l’espai dels privilegiats mentre continua exportant misèria. Sembla a més que davant la seua decadència morirà matant, com acostuma des de fa segles. Per això darrerament es parla de rearmament, de tornar al servei militar obligatori, per a llançar la pròpia carn de canó a lluitar pels privilegis de l’oligarquia contra la carn de canó d’alguna potència emergent.
Per totes eixes coses, tendisc a pensar que la resposta a aquesta Europa no ha de ser l’antieuropeisme, sinó la posada en marxa de les societats civils. Al final no deixa de ser una nova versió del vell internacionalisme. Perquè en bona part l’enemic és transversal i no pot ser per exemple que l’enemic dels llauradors francesos en les seues manifestacions siguen els llauradors de l’estat espanyol, perquè en el fons les seues reivindicacions són les mateixes, perquè les agressions que pateixen són les mateixes. I això, eixa coordinació, em pense que en grau considerable està per fer. Ells es coordinen d’allò més bé. A nosaltres, ens costa més, ocupats com estem en les xicotetes baralles de la política madrilenya de curta volada.
Ací hi ha un repte interessant per als anys que venen. I quan parle d’aliança dels subalterns em referisc a l’aliança de les classes populars, però també de les nacions sense estat. Les conxorxes estatals ja sabem on han conduït: a la construcció d’una implacable màquina neoliberal immanent i autònoma trituradora de persones i de barris. Si hi ha una altra Europa possible, com si hi ha una altra Espanya possible, l’han de fer els pobles, d’igual a igual, amb sobirania i complicitats.
