Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Diuen els que hi entenen que Rússia està duent a terme una pèssima ofensiva a Ucraïna i que la seua estratègia és un desastre. Que està perdent la guerra. No ho sé. No n’entenc massa de tàctiques militar. Podria ser cert o també podria ser propaganda. No tinc elements per valorar-ho, però si les meues prevencions. No oblidem que la manipulació que ens entra més fàcilment és la que ens diu allò que volem sentir.
El que sí que veig –i d’això n’entenc un poc més- és que Europa està perdent la guerra. No militarment, és clar, ja que –encreuem els dits- no hi participa. Tampoc em referia a l’economia, encara que no acabe d’entendre la jugada d’unes sancions que perjudiquen més al sancionador que al sancionat. No. On pose l’accent és en la comunicació i la imatge, un dels principals capitals europeus. El continent, mancat de matèries primeres, hegemonia militar, tecnològica o econòmica, ha basat bona part del seu poder en la superioritat moral. En ser un projecte amb elevadíssims estàndards democràtics i de defensa dels drets humans.
I nosaltres, immersos en el nostre meliquet, potser no en som massa conscients, però en el gran món, allí on viu la immensa majoria de la humanitat, estan prenent molt bona nota de la hipocresia europea. De l’Europa que va barrar el pas i tractar pitjor que animals als refugiats de la guerra de Síria, deixant que moriren de fred a les muntanyes o ofegats a la mar, mentre ha obert les portes de bat a bat als refugiats ucraïnesos només perquè eren «com nosaltres». Prenen bona nota de com hem reaccionat de forma enèrgica i immediata a la infame ocupació russa d’Ucraïna mentre hem col·laborat durant dècades amb la igualment infame ocupació israeliana de Palestina. És que fins i tot es veta els artistes i esportistes russos sense ni tan sols adonar-se en el fet que les propostes de fer el mateix amb els israelians s’ha considerat sempre «antisemita» i que suposava «culpar els ciutadans de les polítiques dels seus governs»!
Uns fets que han anat acompanyats de paraules. Corresponsals i tertulians han explicat a les seues audiències, sense cap problema, que «aquests refugiats són diferents». Que no provenen de «llocs llunyans on passen les guerres, sinó que són europeus». Fins i tot que «són rossos i amb els ulls blaus».
El otro día estuve en @LaHoraTVE y salió el argumento de que los refugiados ucranianos no son como los refugiados sirios. pic.twitter.com/GFIXIKd3mk
— Moha Gerehou (@mohagerehou) March 10, 2022
Embolcallats en la nostra propaganda i la nostra autosuficiència no ens n’adonem, però des de fora ens assenyalen i ens citen: «Algunes vides són més valuoses que d’altres». O com explica el còmic i analista polític sud-africa Trevor Noah en un vídeo que s’ha fet viral globalment: «Si aquesta és la versió curosa, m’agradaria saber la que no ho és».
El humorista sudafricano Trevor Noah sobre el racismo y la superioridad moral de analistas y periodistas europeos al hablar de Ucrania y sus refugiados blancos. Bromas que son puñetazos. Con razón. pic.twitter.com/hn9SjeWq6J
— Xavier Aldekoa (@xavieraldekoa) March 4, 2022
I és difícil tenir aquesta visió de conjunt quan ens hem acostumat a anomenar «comunitat internacional» a allò que, en realitat no deixa de ser «els EUA i els seus aliats». Però mentre ens pensem que «el món aïlla Putin», el mapa no ens dona la raó. La «comunitat internacional» no deixa de ser una part molt concreta i limitada del món amb un poder, encara que important, cada volta menys. Però mentre els EUA o altres aliats tenen les seues pròpies potencialitats –militars, econòmiques, culturals, de recursos…-, Europa està malbaratant el seu recurs més valuós en una guerra que no sé si hi té massa a guanyar, però molt a perdre.
