Ja fa anys que els somnis dels vells imperis europeus de convertir-se en una superpotència i fer valer interessos propis en el món, nascut després de la Segona Guerra Mundial i caracteritzat per l’anomenada Guerra Freda, es mostraven com desitjos impossibles. Però és en esta època de l’“imperi Trump 2.0” quan això s’ha mostrat amb tota la seua crueltat. Paraules com sobirania europea o exèrcit europeu queden tan arraconades com aquell referèndum europeu sobre una Constitució que mai va arribar a ser.
L’any 2026 no comença molt bé, amb el segrest del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, en exercici i tan legítim com qualsevol representant de la democràcia representativa i delegada. Una intervenció militar intenta aturar l’inevitable: ja no és possible retornar a un món on l’Amèrica Llatina siga l’espai d’intervenció d’una sola potència, en este cas els Estats Units. Precisament aixó obre la possibilitat d’una política més independent a Llatinoamèrica. De moment, la intervenció a Veneçuela, com a mínim, s’ha ajornat, perquè països com Mèxic, Colòmbia o fins i tot el Brasil estan ahí, i, entre moltes altres coses, per l’allargada ombra provinent d’Orient. A més, una intervenció total a Veneçuela sembla dubtosa: el procés bolivarià se’ls podria indigestar, i dins del “trumpisme” també conviuen diferents corrents, interessos i, per tant, punts de vista.
Així doncs, si no em puc menjar això, em quede amb Groenlàndia. A Davos 26, i en els dies previs, s’escenifica el domini i la burla cap als estats europeus i els seus mandataris. Com un mal humorista, resulta patètica la imitació de Macron: al president francés l’única cosa que se li ocorre és que podrien continuar depredant el món i dur-se bé, com si estigueren en una situació d’igualtat.
El Canadà, que intenta pensar mal, és sotmés de tal manera que ha d’aclarir públicament que el que ha pactat amb la Xina és un acord aranzelari i no un tractat comercial, després de l’amenaça de l’emperador d’imposar-li aranzels del 100%.
L’annexió de Groenlàndia pot passar o no pel títol de propietat, però de facto ja existeix i ja n’estan informats.
Podríem preguntar-nos com hem arribat a esta situació. Caldria recordar que, en el Vell Món (que té la seua última versió en l’anomenada globalització i el neoliberalisme), l’anomenat estat del benestar europeu podia existir gràcies a una absoluta desigualtat i al domini sobre els pobles que en aquell moment es denominaven Tercer Món. Eixe ordre mundial estava garantit pel poder militar nord-americà, del qual l’OTAN és una part més.
En realitat, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana europees, com a partits hegemònics, no són més que els gestors de la inversió de capital que els Estats Units van fer a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Ahí trobem les raons de la seua dependència, que a Davos els ha fet enfrontar-se al seu abisme com a gran superpotència: la destrucció explícita del seu somni, tinga el nom que se li vulga posar —Unió Europea, OTAN al servei d’Europa—.
Precisament per això es crea una situació diferent per als pobles d’Europa. El fracàs del projecte imperial europeu obri un fil d’oportunitat, això sí, passant de pantalla i no comprant el marc polític que ens proposen com a únic i exclusiu. Alguns ja comencen a parlar d’eixir de l’OTAN, de qüestionar les bases nord-americanes, però perquè això tinga sentit i algun dia siga possible, cal parlar també d’una política exterior diferent, basada en la no participació en blocs militars, la recerca de la neutralitat i la cooperació entre pobles, amb una sobirania del territori que permeta la desmilitarització i desnuclearització del Mediterrani, així com la lliure circulació de persones.
De vegades, els nostres somnis de hui poden convertir-se en els seus malsons de demà.
El futur dels pobles, com sempre, està per escriure, i en les seues mans està el poder d’ajuntar les paraules d’una forma lliure i pròpia. Els pobles del nord d’Amèrica, per a molts de manera inesperada, ho estan demostrant.
