Això és el que diu José María Llanos, el síndic ultradretà, que vol fer Vox amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Diu, i això és literal, que li sembla que és “tener al enemigo dentro” i que “supone la imposición de una lengua que no es nuestra, que no es el valenciano que todos conocemos”. Realment és esgarrifant. També resulta un poc còmic que parle del “valenciano que todos conocemos” així, en castellà, com si ells en alguna ocasió hagueren parlat en valencià o fet el més mínim gest de voler-lo parlar en espais públics. Però a banda d’eixa hipocresia de vella nissaga blavera, parlar que el valencià normatiu no és en realitat valencià com a camí més curt per acabar defensant que el més valencià és parlar castellà, sobta el to tan violent de la metàfora escollida. En realitat no sobta, els és molt adient i els queda molt bé, però això no el fa menys inquietant. Estrangular fins a la desaparició com a objectiu. Té quelcom de sàdic. La personificació, i parlant d’un substantiu femení com és Acadèmia, li atorga ecos de violència de gènere. Un mascle molt mascle, masculinitat hegemònica de la més rància estirp espanyola, tenint somnis humits amb estrangulaments. Repugnant.
Per altra banda és d’agrair tanta sinceritat. Això és el que vol Vox, carregar-se l’entitat que no només cuida, fomenta, regula l’ús de la llengua, sinó que ha fet una enorme tasca en incorporar usos valencians i opcions lèxiques de les nostres comarques a la normativa compartida. És evident que a Llanos i als seus commilitons això els té igual, o els molesta, perquè és evident que l’única llengua valenciana que volen és la llengua valenciana morta, jo diria que ni tan sols fossilitzada en usos folklòrics: la política de la regidoria de festes de l’Ajuntament de València és clara en eixe sentit, amb l’eliminació total del valencià i fins i tot la substitució de tradicions valencianes, com ara el patronatge de l’agricultura dels sants Abdó i Senén pel de Sant Isidre. Vox, com a bon partit postfranquista que és, vol una nació espanyola uniforme, castellana i molt masculina.
Per tant, que Vox vulga fer estes coses i expresse els seus somnis humits assassins en efecte no hauria de sorprendre ningú. Però si pot anar estrangulant, és perquè el PP li accepta amb goig aquestes esmenes i no li importa assetjar una institució fonamental i estatutària. O no li importa o, en efecte, li agrada. De fet, Vox governa al País Valencià, i ho fa amb encara més capacitat de poder que quan estava oficialment en el govern. D’una banda, per la indignitat sense límit de Carlos Mazón i la seua absència vertiginosa d’escrúpols, que no dubta a posar-se en mans de Vox per tractar de garantir-se la impunitat. Eixe sembla ser a estes altures el seu únic objectiu polític, mantindre la immunitat judicial i anar tirant. Però d’altra banda, com demostra la política llefiscosa de José Antonio Rovira, en els fons els seus desitjos no són molt diferents. I no deixa de ser curiós, perquè al cap i a la fi l’AVL va ser creada en temps de governs populars. Siga perquè han perdut la perspectiva del que suposava el conflicte lingüístic, siga perquè consideren que és possible un revival blaver i que els afavoreix, no semblen estar tan lluny de les pulsions bàrbares de Vox. És més, en certa mesura, Vox sembla una mena de versió desfermada del mateix PP: senyorets feixistes, amb Madrid com a horitzó, paradís en la terra i centre d’on demanen les decisions, tan castellanitzats que senten el valencià com una remota alienitat d’esquerrans i de llauros.
Un vol pensar que s’equivoquen i que des dels seus pisos en l’Eixample i les seues mansions en urbanitzacions exclusives no coneixen la societat valenciana. Que la gent té una relació molt més natural amb la llengua, i l’estima molt més del que ells poden pensar i entendre. També és de veres que aleshores veig una story madrilenya d’una diputada de Compromís digna d’una coenta de sainet d’Escalante i em cau l’ànima als peus. Però no, la coentor no pot ser transversal, no pot ser transversal el desig d’acabar amb la llengua i la indiferència cap a la seua mort. I esta colla ho acabaran pagant.
Però tot sembla indicar que falta molt per a les pròximes eleccions, perquè esta aliança del Molt Miserable i dels postfranquistes sembla sòlida i potent. Cal resistir. Cal societat civil. Cal defendre la llengua i les institucions que la cuiden. Cal estimar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fer-los sentir el nostre suport, valorar tot el que fan i han fet per la llengua, i començar per cada acte de l’any Maria Beneyto. I els partits valencianistes han de fer sentir la seua veu, clara, diferenciada, nítida, valencianista. Han d’alliberar-se de sucursalismes i de subalternitats. Perquè és que ni tan sols ara quan Sumar sembla un projecte liquidat semblen decidits a marcar distàncies.
