L’estiu, diuen els meteoròlegs, serà molt calorós, més encara que l’anterior que ja era de rècord. Els autòctons ens preparem per passar-ho de la millor manera possible, arreglem, qui en tinga, terrasses i riu-raus, amb hamaques i veles. I ens armem de bona cosa de productes contra les picades dels mosquits, sobretot dels mosquits dits «tigre». Instal·lem aparells refrigerants i ventiladors als sostres, resant que siguen prou eficients i que no ens desbaraten massa el pressupost d’electricitat. Alguns afortunats tenen opcions nòmades: la caseta -el xalet valencià per antonomàsia-, o l’apartament a la mar. I, si no hi ha on refugiar-se, tanquem finestres, baixem persianes, i en la penombra fresca ens arrecerem esperant la tardor. Alguns dies anirem a la mar, a prendre la brisa i el bany, carregats de cistelles amb menjar fresc i amb cadires i taules, tendals i para-sols desempolsats per a l’ocasió. No ens agraden les hamaques de lloguer. Com a bons aborígens, preferim transitar per les nostres terres sense haver de pagar peatges…
Peatges he dit? Els quaranta anys pagant autopista els tinc ben gravats a la ment! Però sí, dic peatges, aquells que, aparentment, no es paguen amb diners. A saber: no poder arribar a la platja de sempre, que ara està plena de cotxes, autocaravanes o furgonetes, i saturada de gent, on abans eren els berenadors amb canyissos per sostre i pis d’arena, on menjar sardines torrades o el que portaves de casa; però ara proliferen els xiringuitos d’aire caribeny i musiqueta chill-out, on, com a molt, et donen hamburgueses i hot-dogs. Això sí, fan mojitos amb Sprite a preu de La Bodeguita del Medio de l’Havana. És de veres que ara tenim socorristes, com també banderoles a la mar, i sembla història passada allò que, quan hi havia ressaca o les ones s’embravien, ens absteníem de banyar-nos prudents, també davant els quimèrics talls de digestió o les enfadoses picadures de medusa. I amb la mateixa proverbial prudència valenciana, estem deixant d’anar a les platges o paguem impostos que en bona part hauran de donar servici a eixes ciutats o barris turístics fantasmagòrics durant la major part de l’any. I, igual que la roba feta a països en desenrotllament entre injustes condicions laborals i un alt cost mediambiental només sofrit per ells -d’això els economistes en diuen externalitats-, igualment el turisme low-cost es basa exactament en el mateix principi.
Alguns pensaran que sense turisme no tindríem riquesa ni treball, com es desprèn de la frase de Mazón «la Comunitat Valenciana será turística o no será» -una gracieta parafrasejant Joan Fuster molt apanyada per a ús de columnistes i tuiters desprevinguts-, però que amaga, gens innocent, un projecte econòmic basat en la depredació dels recursos naturals, basat en els beneficis de les requalificacions i en el treball mal pagat. Érem realment tan pobres i desgraciats abans de convertir-nos en un resort europeu de quinta gama? No teníem ni tenim cap possibilitat productiva fora del turisme?…
No, no és cert el que ens diu Mazón. Però en el seu moment no vam saber calibrar el cost d’oportunitat, el valor de la millor alternativa econòmica possible a què es renuncia quan es decideix dedicar recursos a una activitat. I la major alternativa possible ja hi era: una agricultura exportadora i prou innovadora, i una indústria també exportadora (amb els agiornaments necessaris), amb àrees importantíssimes, com ara a l’Alcoià-Comtat, les valls del Vinalopó, la Plana, l’entorn de València… i, a més, comptàvem amb ports marítims i un sistema urbà adequat, especialment harmònic al sud, basat en les mitjanes ciutats… Però desenvolupar aquest tipus d’economia significava moltes inversions, especialment en transport i comunicacions -que encara no tenim!- i, ai!, renunciar al negoci fàcil, lucratiu i de mínimes inversions que genera el turisme. Un negoci en gran part, tot s’ha de dir, en mans de capital forà.
Quan utilitze el nosaltres em referisc als valencians, i estic caient en un error gran: els valencians, com si no existírem, des del segle XVIII no hem tingut una veu com cal, no hem tingut capacitat de decisió o, si mai l’hem tinguda, no l’hem feta servir; hem suportat les conseqüències de no creure’ns creditors ni de la democràcia ni dels fruits del nostre esforç ni de gaudir del nostre territori ni de sentir-nos col·lectivament orgullosos de la nostra història. Patim en silenci, com fem davant les picadures o les platges massificades, les conseqüències d’una política feta per altres o en interès d’altres i una economia en conseqüència vicària. La història no ens ha proporcionat el privilegi -tot i amb molts peròs- dels pobles/nació amb classes dirigents pròpies i fortes i polítics ferms.
Bé, estem a temps de reflexionar, de buscar alternatives. Ara, però, amaguem-nos els dies de calor, i preparem la resistència contra les destemplances i crisis, també contra les plagues de mosquits o del que siga!
