Sempre he contat que recordava perfectament la primera vegada que havia llegit el lema que fa de títol de l’article. Creia recordar que va ser al carrer Àngel Guimerà de València, en una enganxina del Col·lectiu Antifeixista de la Safor. Ara, com més hi pense, més segur estic que aquella pegata deia “temps difícils, organització antifeixista” i per tant, allò d’estimar la comarca i odiar el feixisme ho llegiria en altre lloc. Tant s’hi val, em permetreu la llicència narrativa. El cas és que aquella frase, quan la vaig descobrir allà on fora, em va cridar molt l’atenció.
Ho feia per dos motius: el primer, més prosaic. Com a col·leccionista de política de fa més de vint anys, camine per la vida buscant tresors als murs i pegant-ne d’altres. Guerrilla de la comunicació, li déiem abans. Caminar al meu costat pot ser una tortura de frenades en sec per arrencar una pegata fatxa, despegar, amb molta cura de no trencar-la, una altra que anirà a l’album corresponent, o pegar meticulosament la de la darrera campanya política.
El segon, perquè en aquell moment, recent arribat d’una terra, Euskal Herria, molt marcada per la divisió provincial – els territoris històrics, li diuen allà – i allò de les comarques em semblava curiós i desconegut. No se’n parla, d’això, en aquesta «España de las Comunidades i las Províncias».
Amb els anys, però, he aprés a entendre i estimar aquest model territorial, més encara ara que vivim a una comarca, la Marina Alta, amb un fort arrelament i identitat pròpia. I és per això que vos escric avui, perquè en els dies que ens ha tocat viure, aquell lema torna a tindre més vigència que mai, si és que en cap moment haguera arribat a perdre-la.
Tenim el costum de creure que tot allò que passa, passa a les ciutats. I, sobretot, a les capitals.
Allà es mesuren correlacions de forces, naixem imaginaris col·lectius, es creen i destrueixen tendències, es debaten, signen i apliquen les lleis i polítiques que afecten a les vides de totes. Tot i ser cert en part, la realitat és que hi ha vida més enllà. I, on hi ha vida, hi ha política.
En la guerra, abans d’arribar a les ciutats, els exèrcits han de creuar camps, prendre viles i pobles, assegurar els ponts i els camins. Han de conquerir, i per tant recórrer, el territori. No és que m’agrade a mi, ni molt menys, fer servir la guerra com a exemple, però bé, em permetreu també aquesta segona llicència narrativa.
Continuant amb la lògica diguem-ne militar (que no militarista), cada poble, cada vila, cada comarca, esdevenen trinxera contra l’avenç de l’enemic. I ací, amigues, és on volia jo arribar i on tanquem ja per fi la història de l’enganxina famosa. Les comarques són trinxera contra l’avenç del feixisme. Per descomptat que hem de lluitar per les ciutats, i al País Valencià la batalla és especialment cruenta a Alacant i València, però també a Castelló de la Plana, a Elx, Alcoi o Gandia. Barcelona, convertida en parc d’atraccions, Palma resistint el setge espanyol i guiri, Perpinyà, Ripoll i Badalona com a laboratoris de l’extrema dreta. Hi ha molt per lluitar, molt per defendre i molt per guanyar. Però les alternatives també es construeixen dia a dia, com cantava Zoo, «lluny dels titans de formigó». A les Valls de la Marina i els pobles de la Safor. Al Camp de Mirra o Ibi, a Nules o a Atzeneta del Maestrat. A la Ribera i els Ports. Als pobles que planten cara a Aliança Catalana, al jovent de Manacor, a la gent de Moià en lluita contra l’ampliació de l’escorxador.
Està passant a tot arreu, de debò. Una ullada a les xarxes socials i en tindreu molts més, d’exemples.
Sindicats d’habitatge a la Safor i la Vall d’Albaida. Grups de joves en defensa de la llengua i la cultura. L’Assemblea Popular de Cullera, Sarments En Flama, Vinalopó Antifeixista, Salvem Llutxent… Nous Aplecs, nous Casals i Ateneus. Nuclis d’Arran, del Sepc, el jovent marca el camí. La solidaritat amb Palestina que s’estén com una taca d’oli, no hi ha setmana sense activitat, aquest mes li toca a Parcent, sense anar més lluny. Salvem la Vall, Guaitem la Terra, NO a la MAT, Revoltes de la Terra. Ondara Sense Crueltat, Bocairent Antitaurí. El Parke Alcosa, els Comitès Locals i l’Acord Social Valencià. Col·lectius feministes com l’Eixam d’Algemesí, l’orgull Queer rural. Jo què sé, és impossible anomenar-vos a totes i em sap molt de greu, però ja sabeu qui sou, i sabeu que hi sou.
Per això vos dic, hi ha esperança i tot està per fer. A les que encara dubteu, però sabeu que voleu lluitar, militeu. Si vos estimeu la terra i la voleu lliure amb la llibertat de tots els pobles del món, l’Esquerra Independentista és casa vostra. I si no és amb nosaltres, on vos vinga més de gust, però militeu. Perquè només així vencerem.
Paul Muñecas és militant d’Endavant OSAN a la Marina Alta.
