Dijous es produïa l’onzena –si no m’he descomptat- vaga general contra la reforma de les pensions en menys de dos mesos a l’estat francès. Onze vagues generals, que es diu prompte, enmig d’un moviment popular que es pot qualificar d’insurreccional sense por de caure en la hipèrbole. No m’estendré a parlar de les manifestacions massives, els bloqueigs, els talls de vies de comunicació i els disturbis que la ciutadania francesa ha desplegat de forma contundent i imaginativa per tal de frenar una llei que endarrereix l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. Crec que, més o menys, tothom se n’haurà assabentat.
Però més enllà dels fets concrets, resulta ja una evidència que la revolta francesa va més enllà del tema de les pensions, de la mateixa manera que la revolta xilena anava més enllà de l’encariment dels bitllets del metro. N’és una bona prova l’assalt, dijous mateix, de les oficines parisenques del fons d’inversions BlackRock, la que és probablement la multinacional més gran del planeta i que té una de les seues principals línies de negoci en la privatització de les pensions. El malestar difús i acumulat a la societat ja va esclatar en la revolta de les armilles grogues el 2018. Llavors va acabar diluint-se per la manca d’estructures organitzatives sòlides, uns objectius clars i, finalment, les restriccions sanitàries de la pandèmia. Ara, la revolta ha tornat amb molta més força, amb la implicació sindical total i una esquerra radical que ha esdevingut la segona força parlamentària.
La crida als carrers és tota una esmena a la totalitat del sistema socioeconòmic francès, inclosa la seua insostenibilitat ambiental. És significatiu que la revolta, sobretot urbana, en defensa de les pensions coincidisca amb «els aixecaments de la terra», una sèrie de protestes contra els models agroindustrials i extractivistes que posen en risc el sistema de vida de la població rural, la biodiversitat, la resiliència a l’escalfament global i la pròpia producció d’aliments. El 25 de març, més de 20.000 persones es manifestarien contra un projecte de mega-bassa que simbolitza aquest model depredador en una jornada que acabaria amb una forta repressió policial i dos manifestants en coma.
Aquesta darrera data és important. La resposta governamental francesa ha estat la repressió pura i dura que ja ha costat un mort i centenars de ferits. També s’ha deixat caure la il·legalització d’organitzacions ecologistes i el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, insinuava que podien revisar les subvencions que rep la Lliga dels Drets de l’Home –una institució íntimament lligada a la identitat francesa nascuda del 1789- si continuava qüestionant l’acció policial. I aquest no ha estat l’únic colp al consens constitucional de la V República. Macron i els mitjans afins han equiparat esquerra amb ultradreta –«les manifestacions són una conspiració dels extrems contra el sistema» i frases similars-, obrint el camí a la normalització del feixisme i la seua acceptació com a alternativa desitjable davant el risc d’una revolució. Ara mateix, el Reagrupament Nacional de Jeanne-Marie Le Pen es troba al capdavant de les enquestes electorals per la fuga de vots dels macronistes enfadats cap a l’extrema dreta. Amb la recent arribada del neofeixisme al govern Italià, aquesta ja no és una possibilitat remota. L’estat francès i Europa sencera comença a transitar per camins desconeguts.
Com va passar a Xile amb les revoltes del 2019, un ambient de fi de règim plana sobre el país veí. Recentment, el Financial Times parlava de moment constituent i d’una possible VI República francesa. El debat està obert també en els mitjans francesos i siga quin siga el resultat, es notarà arreu del continent.
Ací, mentrestant, el debat públic continua monopolitzat pel divorci entre Shakira i Piqué, la compra d’un nadó per Ana Obregón i el duel entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias. I jo em pregunte: estem prestant prou atenció al que passa a França?
