Crec que cal entendre a Estellés com un revolucionari caracteritzat per l’ús que fa de la nostra llengua com a arma per al coneixement i l’acció. S’ha de destacar en el conjunt de la seua obra l’estreta relació amb una dialèctica de la realitat del seu món. Una realitat que li va permetre observar quelcom concret. Llegir a Estellés hui, llegir-lo com a interlocutor vàlid, és enfrontar-se a obstacles i temptacions vitals. M’atreviria a dir, a més, que llegir el poeta de Burjassot és quelcom emancipador per a l’ànima. Té sentit, doncs, si tenim en compte com evolucionà la seua obra atenta i reflexiva. I que em disculpen els entesos: és una obra revolucionària del segle XX.
La imatge que tenim d’Estellés no és la d’un poeta rígid, inflexible o dogmàtic, sinó que cent anys després del seu naixement, es presenta amb un perfil de poeta del poble i per al poble. Un Estellés com a lector atent de la realitat, que si bé recorre als versos dels grans clàssics, no deixa de ser conscient, al mateix temps, que l’obscuritat dels temps venia per a quedar-se. Els poemaris d’Estellés no són llibres de receptes, sinó que els seus versos sempre ens commouen, ens revolucionen. Ell va llegir, i escriure, un present amb fortes tensions pròpies i alienes. Totes elles perfectament versades. Estellés, per tant, per a aprendre a llegir.
Estellés no és una figura qüestionada, ni ha sigut objecte de judicis ni prejudicis, més enllà de la ignorància de la dreta reaccionària. Per això, llegir Estellés hui no és cap impertinència en la societat valenciana hiperconsumista. Ell mateix i aquella revolució de les paraules el va convertir en un dels principals protagonistes d’aquell passat que solem donar per mort. La celebració del centenari del seu naixement fa més oportú reprendre la seua obra i figura, ja que el món estellesià és un gran motor de la memòria col·lectiva del País Valencià. Caldrà confiar que, almenys, l’associacionisme cultural cobrirà de glòria el centenari i oferirà arreu del país que la seua obra torne a ocupar un lloc important en el marc de reflexions que la situació social i política, ací i ara, està exigint. Un ací i un ara que ha de servir per a despertar del silenci consciències adormides. Estellés ens va transmetre el dret a somiar desperts, a tindre els peus sempre en contacte en terra.
Amb Estellés llegim la vida elevada a la màxima potència. Crec, sincerament, que esta reflexió del gran poeta valencià serveix millor que cap altra per a entendre la clarividència amb què abraça i entén el ser de la dialèctica. Sols ell veu la relació de les coses, les coses en moviment, la naturalesa, la vida social, les contradiccions del passat i del futur, però també els enfrontaments amb un mateix.
Va saber construir una obra intel·ligent, sòlida i eficient. Fou capaç d’analitzar i determinar el moment en què va decidir canviar de llengua. No hi ha acte més revolucionari que aquest gest, tenint en compte on havia crescut. És eixe Estellés en el qual cal extraure lliçons per a qui compartisca la necessitat de construir una societat més justa i raonable. En definitiva, hi ha l’Estellés que aprèn a teixir la seua pròpia revolució segons aquesta avança o retrocedeix. Com diu un vers estret del poemari Llibre de les meravelles: «Dic les coses que venen, van / tornen un dia / altre se’n van / l’esperança de contraban». Els poemes d’Estellés són, i seran, el seu pensament, que segueix aportant una visió absolutament convenient, convincent i necessària per a tot aquell que no es conforme en la maldat de la condició humana.
