Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Des d’agost un seguit de successos ens avisaven que l’estiu s’acabava i amb ell, les vacances.
Les vacances, depenent de amb qui es parla, s’aprofiten més o menys, però totes elles tenen el comú denominador de la tranquil·litat i la despreocupació. Ara que ja ha començat el nou curs, s’aproximen els propòsits i les ganes que aquest siga finalment el teu any, un any on per fi pugues complir els mateixos que any rere any desitges. En els propòsits, però, venen incorporats unes pressiones imposades per u mateix, pel simple fet de complir les expectatives que socialment es fiquen del que se suposa que ha de ser un bon any escolar. Així doncs, s’arriba a la primera setmana de classe amb un bombardeig de frases «mr wonderful» amb el lema de «tu pots amb tot». Aquesta pressió, que sense adonar-te es converteix en un estrés diari i que perdurarà tot el curs, tindrà el seu punt àlgid en les èpoques d’exàmens, just en el moment en què t’adones que no arribaràs a les expectatives que t’havies proposat, perquè la frase de «tu pots amb tot», senyors i senyores, és mentida, no es pot amb tot pel simple fet que no som màquines, no es pot arribar a tot sense renunciar a res, i sobretot no es pot arribar a tot perquè no es pot oblidar que la teua felicitat va per davant, sempre. Les frases «mr wonderful» no són realistes, i l’únic que provoquen és una frustració que no sols no beneficia en res, sinó que en el moment en què no l’aconsegueixes immediatament et poden transmetre un sentiment de culpabilitat per no haver sigut capaç de ser perfecta, i de no haver complit les expectatives que amb tantes il·lusions t’havies proposat. Expectatives que ja en el moment de ficar-te-les sabies que no anaves a complir, no pel fet de no ser capaç, sinó per la coneixença individual d’un mateix i de les seues capacitats, i és que el coneixement individual és una ferramenta clau per a saber fins on podem arribar, el nostre màxim, individual i sense comparacions. Aquest conjunt de pressions i expectatives donarà lloc a una inestabilitat emocional, provocada per l’estrés de no aconseguir els propòsits. A més, encara que tinga un origen educatiu, revertirà a tots els àmbits de la vida, perquè sí, els estudis afecten a tot. I considerar una qualificació com a roïna pot derivar en què el dia sencer es convertisca en un mal dia, i és just això mateix el que no podem permetre. L’estabilitat emocional, així doncs, comença per l’autoconeixement de cadascú, sense pressions externes poc realistes, sabent de què eres capaç i aconseguir-ho. Segons dades de la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi, el suïcidi s’ha «coronat» com a primera causa de mort entre els joves, unes dades alarmants que tenen molt a veure en com està enfocada l’educació i les expectatives de futur que actualment tenim.
No podem permetre que el sistema educatiu del qual formem part no ens faça tindre una bona salut mental, no podem permetre que els resultats acadèmics interferisquen d’una manera desorbitada en la nostra vida, ja que l’educació és important, però no ha de ser el pilar fonamental de la nostra vida i de la nostra felicitat. La solució així doncs radica en el canvi de sistema, un sistema on l’objectiu siga l’aprenentatge i no la qualificació. L’actual porta arrelat generacions i això dificulta la seua destrucció, però la història ens ha demostrat que es poden canviar les coses; si ens agermanem, si ens organitzem i si no ens decebem en què no es pot canviar. Els primers canvis resideixen en els estudiants mitjançant sindicats, però no ens enganyem, els estudiants per nosaltres mateixos no podrem canviar res si no tenim una representació política. Perquè en aquesta vida tot és política, però sembla que algunes polítiques interessen més que altres.
Així doncs, el canvi de sistema sembla lluny i no depén de les accions individuals, però el canvi de mentalitat sí que depén d’un mateix. Per això, s’ha de deixar de banda el tabú de la salut mental i anar als professionals, atés que és imprescindible per a aconseguir la felicitat i pot arribar a ser més important que la salut física, encara que aquesta se li dedique més temps.
