Fa uns dies vaig veure circular per xarxes la imatge d’una tassa amb un missatge d’odi nou: “no hablo cooficial”. Malgrat la incorrecció semàntica de l’enunciat tothom sap exactament què vol dir això. Hi ha una invitació a exhibir un menyspreu explícit cap a qualsevol llengua de l’estat espanyol que no siga el castellà. La persona portadora de la tassa fa saber que no parla ni vol parlar català, gallec, èuscar, asturià… Només la llengua hegemònica: prou de minúcies, prou de ximpleries. D’ací se’n desprèn que tampoc vol entendre els parlants d’aquestes llengües també oficials ni les seues realitats. A més a més, anima a sortir de l’armari a totes les persones que creuen en la superioritat lingüística i ètnica del castellà. L’excusa és una suposada igualtat: el repetidíssim argument de la llengua comuna: per ser iguals, vosaltres heu de parlar com jo. Heu de comprendre que la vostra llengua és una molèstia evitable en el món modern. Si tothom entén i sap parlar el castellà (per gràcia divina, sembla ser), per què hauria jo d’aprendre valencià per a treballar en qualsevol racó de la meua Espanya Una? Per ser iguals, vosaltres m’heu d’entendre a mi i no jo a vosaltres. Reconec que aquesta gent, El Jacobino es fan dir, ha trobat una forma més elegant i actualitzada del conegut missatge franquista “Hable bien. Sea patriota. No sea bárbaro. Es de cumplido caballero que ud. hable nuestro idioma oficial o sea el castellano”.
Podríem qualificar d’anecdòtics tant l’estampat de la tassa com la influència d’aquest grup ideològic, almenys de moment. Però l’ocurrència no ha eixit del no res. El “no hablo cooficial” condensa en només tres paraules l’estructura lingüística d’un estat que prioritza una llengua sobre les altres (i uns parlants, per tant, sobre els altres). Ja sabem que cooficial vol dir oficial junt a d’altres: el valencià és, de iure, tan cooficial com el castellà al País Valencià. Però de facto no és tan oficial. La constitució espanyola només fa esment explícit al castellà. Només regula el deure de conèixer el castellà (no el deure de parlar-lo, atenció). Les altres llengües, segons l’article tres de la Carta Magna, també són oficials segons els seus respectius estatuts. No obstant això, a cap autonomia li ha estat permés establir el deure de conèixer una de les seues llengües oficials! Com pot ser oficial una llengua que no estàs obligat a conéixer, ni que siga per respectar el dret dels seus parlants a usar-lo? La constitució espanyola (o la interpretació que el Tribunal Constitucional en fa) ens ha donat una oficialitat de pega, així que per molt que demanem la veritat semàntica al terme cooficial, la realitat estatal ens dibuixa un altre panorama: el castellà i… les altres llengües; No és estrany que trobem atribucions tan surrealistes del lèxic jurídic: la Llengua oficial i… les cooficials; la bona i… les prescindibles.
“No hablo cooficial”, així que “a mi me hablas en castellano”… O “en cristiano”, tant se val. La negació dels drets lingüístics dels no castellans semblaria que és cosa d’un grup de dreta o d’extrema dreta. Però no. El Jacobino es concep a ell mateix com un grup d’esquerres que vetlla ni més ni menys per la igualtat (?!) de tots els espanyols. No em preocuparia gens si aquesta idea fora exclusiva d’aquest grup; tant de bo fora un exotisme fugaç. El cas és que l’esquerra espanyola està plena d’exemples que corroboren el seu suport a la ideologia de la superioritat lingüística del castellà. Sense indagar gens en el tema, ara mateix em ve al cap el refús del PSOE el 2010 a tramitar una ILP per garantir les emissions de TV3 al País Valencià. O la negativa parlamentària del 2021 a tramitar una proposició de llei per garantir la igualtat lingüística. Fins i tot també des de Podemos es va qualificar de racista el pacte per la immigració amb Junts, on es parlava de demanar un requisit lingüístic als nouvinguts (requisit que a hores d’ara no existeix). El cas és que tenim moltes proves per concloure que el problema de discriminació lingüística no és un problema únicament de la dreta: és un problema estructural de l’estat espanyol. La defensa del valencià no és patrimoni, per tant, d’esquerres o de dretes; és una qüestió de valencianisme o espanyolisme.
Sense una descentralització mental ens debatrem entre el poli bo i el poli dolent, però no eixirem de la cel·la. L’habitacle es pot tornar extremadament lleig i les condicions, humiliants. “No hablo cooficial”, “no sea bárbaro”, “a mi, en castellano”, “es que imponen el valenciano”, “parle en castellà per educació”, “el valencià no serveix”, “hablemos en la lengua común”. Hi ha moltes tanques que ens limiten. Massa. I el cerc es fa insuportable quan el que necessites és caminar en llibertat. No estem pagant un preu massa alt per encaixar en un sistema que no és ni volen que siga nostre? Una de les tantes coses que m’emociona del meu País Valencià és la quantitat de gent que no es resigna a l’assimilació educada, a morir en silenci. Això, en un país que volen mut, és l’inici d’una victòria. Tant de bo la lluita pel valencià fora una qüestió de dreta o esquerra. Tant de bo tinguérem una dreta valencianista que s’estimara la nostra llengua i la nostra terra. Mentrestant i entre els atacs d’una dreta espanyolista salvatge continuarem passant-nos de mà en mà el coratge d’anar a contracorrent.
