Pot ser que siga perquè és Pasqua, però aquest diumenge de redacció de columna m’ha costat més de l’habitual. Temes n’hi havia, però pel que siga no trobava disparador de l’escriptura. De vegades tinc la sensació que ho he dit tot massa vegades, que al remat el pensament de cadascú és una mena de cercles concèntrics al voltant d’alguns temes, o d’algunes obsessions, i que la realitat s’escapa per davall, com s’esmuny el temps. Crec que eixa és una de les conseqüències del bloqueig de l’escriptura, que en el fons no fas una altra cosa que sentir passar el temps, buit i, tanmateix, inexorable. Una hora se n’ha anat buscant el maleït disparador i de sobte t’adones que eixa hora ja no tornarà mai més.
Este matí hem anat a Silla per visitar la nostra amiga Sole Castaño i de casualitat ens hem trobat Carles Alòs. S’ha entaulat la conversa mentre la Mare de Déu es trobava per sorpresa amb el seu fill ressuscitat. Per un moment se’m superposaven els dies de Pasqua, els encontres, les remotes mones menjades en Altea després d’un entrepà de llonganisses i tomata amb pimentó. Pensava també que havia d’acabar un article amb termini 31 de març sobre les ficcions rurals de Bernat Morales i San Martín, escriptor oblidat que va somniar amb la fama i va construir un món narratiu a través de les seues novel·les, del Camí d’Algirós al Cabanyal. Potser és per això, però la plaça de Silla em recorda la plaça de Paterna. Pobles de l’horta que de vegades encara ho semblen. I allà a la plaça estan els i les descendents dels personatges de Morales i San Martín, de Blasco Ibáñez, i es fa evident que per davall de l’asfalt de la pista de Silla -com dirien els joves del 68- està l’horta, que davall de l’Ikea hi ha terres que van fer la vida de famílies senceres, que hi ha record de séquies, de camins, de llegons persistents.
A Silla hi ha hagut una urgència mèdica este matí. De sobte, un cotxe de policia, una ambulància i un altre cotxe d’atenció mèdica han arribat a tota velocitat a la plaça i els serveis mèdics han entrat en l’església on encara transcorria la missa major. Hi ha hagut un moment estrany. Han tret en llitera la persona malalta -espere de tot cor que estiga bé mentre escric estes línies- i mentrestant repicaven les campanes. Show must go on, encara que allò real apunte i mostre la seua impassibilitat fatal. Jesús ha ressuscitat i alhora les nostres vides fràgils s’acosten a la vora de l’abisme. És com la pluja que impedeix les processons, la coexistència de la fe i el silenci de Déu, la impassibilitat de la natura. Jesús ha ressuscitat. O això diuen que va passar fa un parell de mil·lennis. La seua tomba estava buida, i cal pensar que ha ressuscitat, però el que és segur és que abans havia mort. I la mort continua soldant cada llindar a cada bri de cabell perdut, que deia Vallejo ahir. I sonen les campanes, i somnien resurreccions, però la dalla mai es deté, com la pluja no para perquè isquen les processons que voldrien cancel·lar la mort.
El que també és cert és que malgrat tot torna la primavera, i és com el matí del món. De vegades sembla que tot és possible encara i hom pot veure al voltant gent jove inaugurant fragments de vida. Sobten per això el record de les velles primaveres. És estrany, en realitat. Tot al voltant de la pista de Silla és molt modern i, tanmateix, sembla vell, té un matís de decadència, una besllum de postapocalipsi. Fa molts anys algú que portava el meu cognom anava en carro pel camí de Godella. En fa menys anàvem en un 850 blau cap a Altea. I travessàvem Silla i Sollana. I sempre algú parlava del meu avi que no anava en carro sinó en una moto amb sidecar. Qui perd els orígens, qui els soterra en asfalt i formigó, perd identitat. I com sobta de vegades pensar que d’aquell Peris en carro, d’aquell Llorca en moto amb sidecar, criatures mítiques, ens separen dies successius, un dia i un altre dia i de sobte costa trobar la contigüitat, l’argument del relat, el sentit, si és que alguna vegada alguna cosa tenia algun sentit, alguna cosa que no fora una ambulància a la porta d’una església, la presència palpable de la mort junt amb el somni d’eternitat.
I malgrat tot, malgrat la repetida evidència que cada primavera desemboca en la tardor, haurem de continuar somniant la resurrecció. La resurrecció de la carn, i de tantes coses, individuals, de cadascú, i col·lectives, del nostre País, que semblen estos dies caminar inexorablement cap al no-res.
