L’estat espanyol, representat pel seu govern, té una manera molt fàcil d’ajudar el poble valencià a començar la recuperació hercúlia que haurem d’enfrontar quan hàgem posat fi a la situació d’emergència que vivim ara com ara: deixar d’espoliar-nos. Evidentment, no posaran punt final al problema de bona voluntat, però sí que hi ha una part important que es pot resoldre amb una simple acció executiva del Consell de Ministres i que ens alleugeria substancialment l’escanyament econòmic que patim: assumir com a propi el deute il·legítim que estreny les finances de la Generalitat. No tinc cap dubte que el govern espanyol farà molts actes de propaganda per a mostrar-se al nostre costat, però tot això no serà més que senyals de fum tòxic si no fan un gest tan simple com aquest.
Pot semblar que definir aquesta acció com a «simple» siga massa agosarat, però no ho hauria de ser gens. I —atenció— no ho hauria de ser gens sense demanar ni tan sols una lluna de joguet, sinó sense eixir-nos-en ni un mil·límetre dels mateixos paràmetres legals i institucionals del sistema espanyol. La Constitució espanyola consagra el dret a l’autogovern, així com la suficiència financera de les administracions autonòmiques. Tanmateix, per a sorpresa de ningú, aquests principis no es compleixen amb els valencians. Menys encara si els valorem conjuntament amb el principi d’equitat, que, teòricament, també és un valor fonamental del sistema. Els valencians rebem, des de la mateixa instauració del sistema, un finançament per càpita que està per davall de la mitjana estatal, quan, al mateix temps, els valencians estem també per davall de la mitjana estatal de renda per càpita. Ras i curt: els valencians, dins del context espanyol, som pobres que paguem a rics. El mite de Robin Hood, però al revés.
Això ha suposat que l’autonomia s’ha hagut de construir amb emissió de deute. I, sí, la gestió política ha sigut francament millorable i el saqueig corrupte, durant els anys de govern del PP, generalitzat. Però cap d’aquests factors no explica la llosa del deute que tenim, que només s’explica a causa de l’infrafinançament. Els valencians estem a la cua de despesa per habitant, i aquest deute ha continuat pujant amb els governs del Botànic, perquè —insistim— el forat que ens provoca l’espoliació colonial és tan gros que ni tots els Bigotes de l’univers podrien igualar en tota sa vida només un any d’infrafinançament i infraversió. Vegem-ne només algunes xifres, per si algú encara n’és escèptic.
Ara com ara, els valencians dediquem un de cada quatre euros de despesa pública a pagar aquest deute. Heu llegit bé: un de cada quatre. La primera conselleria per volum de despesa és la del pagament del deute. Més que la conselleria d’Educació, més que la conselleria de Sanitat. Això són quasi set mil milions d’euros dels pressupostos de la Generalitat Valenciana. Cada any. I també cada any la bola es fa més gran, perquè aquesta espoliació és insostenible i va creixent.
A parer meu, tot el volum del deute és un deute il·legítim, però ací, per contra, ens cenyirem estrictament a l’ortodòxia més absoluta dins del sistema institucional espanyol. Aquest ens diu —certificat per un informe d’experts designats per la Generalitat durant l’última època de majoria absoluta del PP i que el govern estatal, que llavors estava també en mans del PP amb majoria absoluta, va fer seu— que al voltant del 75% del total del deute que té actualment la Generalitat és producte d’aquest infrafinançament —de no haver rebut transferències del finançament autonòmic ajustades a la mitjana de finançament per càpita estatal—. Aquest deute, a més, està ben mans de l’estat espanyol, ja que, des de l’esclat de la crisi del deute sobirà a la Unió Europea, la hisenda de la Generalitat està intervinguda i només pot emetre deute amb el mecanisme del Fons de Liquiditat Autonòmica. Això vol dir, per si encara vos queda marge d’escàndol, que aquest euro de cada quatre de despesa que fem els valencians en els nostres pressupostos serveix per a pagar un deute que és producte de l’estat espanyol prestant-nos els nostres diners… amb interessos. Que cadascú decidisca quin adjectiu escau a aquesta situació i que no el diga molt fort si no vol acabar en una presó d’aquesta democràcia exemplar.
Bé. Aquesta xifra es coneix en el sistema polític espanyol com a deute històric. No és un sintagma correcte, ja que ací estem parlant de deute il·legítim o deute odiós, però acceptem-lo. No és la primera vegada que se’n parla ni seria la primera vegada que es liquidàs, si se’ns aplicàs als valencians. Pedro Solbes, ministre valencià —sí, va nàixer al Pinós, tot i que se’n va anar a estudiar a Madrid i des de llavors ja mai més va actuar com a valencià— d’Economia durant els governs de Zapatero, va liquidar el conegut com a deute històric per a Andalusia. Res a dir-ne. Per què no, doncs, amb els valencians? El PP accepta que hi ha un deute històric amb els valencians, però també ho fa el PSOE. Quan el PP mana a València i el PSOE mana a Madrid, l’exigeixen amb la mateixa vehemència que callen quan la situació s’inverteix, que és també quan canvien els papers i el PSOE passa a fer de PP i viceversa. Quin és el problema?
D’altra banda, tot el deute de les administracions públiques de l’estat espanyol és deute sobirà de l’estat espanyol. Des del deute de la Seguretat Social fins al deute de la Generalitat Valenciana, passant pel deute de l’Ajuntament de Morata de Tajuña. El titular i responsable últim de tot aquest deute és el Reino de España. Això vol dir, en aquest nostre estat més descentralitzat del món, no cal cap mena d’enginyeria comptable de gabinet d’advocats de les Illes Caiman: hui mateix, es reuneix el Consell de Ministres espanyol, assumeix el deute de la Generalitat i ens allibera quasi un de cada quatre euros dels pressupostos de la Generalitat per a 2024 que estan destinats al pagament del deute per a poder invertir en la recuperació del desastre de la DANA. I, és clar, també ens allibera la mateixa quantitat per als pressupostos de 2025 o de 2026. Feu càlculs.
Podeu fer tots els balls de xifres que vulgueu. Mazón ha anunciat que mobilitzarà 275 milions d’euros per a les primeres ajudes als afectats per la DANA. Si tenim en compte que Mazón era el president de la Diputació d’Alacant quan es va produir la DANA que va assolar el Baix Segura en 2019 i que va tardar vora dos anys a fer efectives les ajudes que va anunciar l’endemà de la tempesta, només ens queda un dubte al respecte: amb quin nom batejaran la trama corrupta que es produirà amb la gestió d’aquestes ajudes. Però continuem amb el ball de xifres. De tant en tant apareix algun expert en televisió que assegura que és impossible donar una xifra, però que, davant la insistència dels periodistes, pot arribar a afirmar que estaríem parlant de més de mil milions d’euros per a la reconstrucció. Per exemple. Bé, amb només una signatura del Consell de Ministres mobilitzaríem més de cinc vegades eixa xifra per als pressupostos d’un sol any. Per al següent exercici, el mateix.
I el que és més cridaner de tot l’assumpte: no seria la solidaritat de ningú, serien els nostres propis diners. L’estat espanyol té una oportunitat de ser mínimament solidari amb els valencians per una vegada en la història simplement deixant d’espoliar-nos una miqueta. Ho farà? Evidentment, no, tot i que ens hem limitat estrictament a seguir la seua arquitectura institucional i les argumentacions dels partits del seu sistema polític. Ara bé, algú els haurà de traure els colors i explicar-ho a la ciutadania valenciana, no trobeu?
