Vaja per davant la meua solidaritat amb totes les persones que han perdut els seus éssers estimats en els darrers incendis que han assolat l’Estat espanyol i Portugal.
Han cremat llocs que coneixia bé. Des d’El Bierzo a les muntanyes d’Ourense i part dels Pics d’Europa, entre altres llocs. I he vist, impotent i amb ràbia, com cremaven milers i milers d’hectàrees amb el que ha estat una desfeta ecològica de dimensions gegantines.
El meu net, que té ara dos anys i mig, amb la simplicitat que dona l’edat, quan un joguet no fa allò que espera que faça, diu “No va”, i prou, no li calen més paraules, ni a ell ni a mi, per a comprendre la situació. I la desfeta ecològica d’aquest estiu la podem resumir així: Espanya no va.
Espanya és un estat fallit, i ho és perquè, com veurem, quan ha d’enfrontar situacions que requereixen un mínim de complexitat per a superar-les, no reïx, i fracassa completament.
Podem analitzar com han anat fracassant les diferents estructures que componen l’Estat. I podem començar per la Justícia, pedra fonamental de tot sistema democràtic. La justícia espanyola, hereva del franquisme i mai reformada, semblava (sols ho semblava) que actuava en benefici de l’Estat democràtic mentre s’enfrontava al terrorisme d’ETA, i els escàndols eren més o menys transversals: corrupció, algun abús de poder, coses minses. Però quan va haver de demostrar la seua independència, va sucumbir al poder polític, o directament va actuar com un poder polític, em referisc, clar, al paper de la justícia durant el procés de revolució democràtica cap a la independència de Catalunya, o davant la instrucció dels atemptats de les Rambles, Cambrils i Cases d’Alcanar el 2017, ves per on. Des del 2017, la Justícia espanyola actua de forma independent contra les manifestacions democràtiques en el si de l’Estat. La porta la va obrir, no cal dir-ho, el PSOE, i ara són ells l’objectiu d’eixa justícia fracassada.
Una altra estructura que ha fracassat és la policial. L’Estat, novament gràcies al PSOE (al qual cal afegir Sumar i tots els que li donen suport), el va dotar d’una arma potent, la Llei mordassa, i la policia l’ha feta servir com era d’esperar. I així tots els ciutadans desafectes som sospitosos i qualsevol policia ens pot fer la vida impossible. Amb el que és un fracàs dels cossos policials que haurien d’estar per servir el ciutadà i realment hi són per a perseguir-lo. Recordem ara eixa dona basca vuitantina que volien detenir per dur dos enganxines de “Boikot a Israel”.
Ara el que ha fracassat és el sistema autonòmic. Les autonomies, una altra de les peces centrals de l’arquitectura de l’Estat, eren una broma de molt mal gust per frenar les legítimes aspiracions de les tres Nacions sotmeses al si d’Espanya: els Països Catalans, Euskadi i Galícia. El sistema autonòmic mai ha funcionat. Primer, pel seu infrafinançament, ja que l’Estat ha mantingut en dèficit permanent les autonomies, recordem el FLA (Fons de Liquidat Autonòmica), i el seu pervers sistema d’endeutament progressiu. Però, en segon lloc, i no menys important, per haver creat unes estructures opaques en mans de polítics absolutament mediocres i ignorants, en què el seu major i únic mèrit és llepar la sola de la sabata del cabdill que resideix a Madrid. I clar, amb eixos vímets, quan ve una crisi, resulta impossible de gestionar, ni bé ni mal, no es pot gestionar. Ho hem patit en la gota freda que va posar fi a la vida de 228 persones, i les esperances de centenars de milers de valencians i valencianes. I ara ho hem vist amb els incendis que han assolat el nord-oest de la península, onn tot el que havia de sortir malament, sortí malament. Des de la falta de mitjans fins a la falta de coordinació. I els miserables polítics tirant-se les culpes mentre cremava la seua terra. I com al nostre País, el debat ha estat de qui era la responsabilitat. Les autonomies no tenien mitjans materials, ni coneixement, ni estructura organitzativa… després de 45 anys almenys d’existència, i l’Estat no volia implicar-se en una desfeta per tal d’obtenir un rèdit electoral castigant l’oponent polític.
Després de la gota freda que va assolar l’Horta Sud, àrees de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol i la Ribera, al País Valencià, i els incendis d’agost, ha quedat ben palès per a tots els que vulguen veure’l, que l’Estat de les autonomies és una pura fal·làcia inoperant, com tot el sistema polític espanyol. Espanya “no va”.
Constatat el fet, cal donar alternatives. Soc conscient que d’aquests fets els beneficiats seran les opcions d’extrema dreta. Al camp de les forces de progrés, com sempre, se’ns obrin dos opcions: la que ens planteja gent com Rufián, Tardà i ERC, que bàsicament consisteix a repetir aquell invent que va ser el Partit Reformista Democràtic impulsat per Roca i el pujolisme, i que va fracassar estrepitosament, però aquesta vegada des de l’esquerra, en un nou intent, i en van…, de regenerar Espanya. O bé tirar pel dret i intentar unir el que puga quedar d’independentistes i sobiranistes valencians en un nou projecte que fixe un full de ruta per a assolir la independència del País Valencià, com a única eina real de superació de la desfeta social, econòmica, cultural i política que suposa l’Estat sorgit de la constitució del 78 i que està duent-nos a l’aniquilació com a Poble.
