[Aquest escrit és el meu pròleg al recent llibre d’Isidor Marí, Conocer (y reconocer) la lengua y la cultura catalanas, Palma: Nova Editorial Moll, 2024. És la reedició d’un llibre publicat el 1993, i que ara també té la seua versió catalana, titulada Conèixer (i reconèixer) la llengua i la cultura catalanes, i publicada al mateix temps].
Soc asturià, i per tant, espanyol. Em dedique professionalment a la lingüística, que és la ciència del llenguatge humà i de les llengües. Valore molt saber parlar, llegir i escriure en la meua llengua materna asturiana, en castellà i, amb millor o pitjor fortuna, en altres llengües. Però de manera especial estime saber parlar, llegir i escriure en català. La culpa d’això la tenen per igual la meua natural vocació cap als assumptes del llenguatge i el meu pare, asturià també, de professió miner del carbó i mort fa anys.
El meu pare, Manuel d’Andrés, més conegut en l’àmbit de la literatura popular asturiana com «Mánfer de la Llera», va lluitar molt jove en l’exèrcit republicà. Quan Astúries va caure en poder dels colpistes el 1937, va ser condemnat a camps de concentració i de treball a Astúries, Galícia, Castella la Vella i Catalunya. Allí, a les Borges Blanques, va conéixer a catalans amb els quals va mantindre amistat tota la seua vida. Com a resultat d’aquestes peripècies, el meu pare sempre va professar una gran admiració a Catalunya, el seu poble i la seua llengua.
Hi havia a ma casa de Xixón tres llibres en aquest idioma: Un senyor de Barcelona, de Josep Pla; l’Enciclopèdia escolar catalana de Dalmau i Carles, del 1931; i un fullet de divertiments lingüístics titulat El català, mare de totes les llengües. A mi, nascut el 1959, em va tocar l’escola i el batxillerat franquistes, on les informacions sobre el multilingüisme d’Espanya eren o nul·les o escassíssimes. La presència d’aquests llibres a ma casa desmentia el món oficial i atiava la meua curiositat lingüística. Assaboria les paraules allí escrites com les pròpies d’un idioma original i elegant que no coneixia ningú fora del meu entorn domèstic. Més tard van començar a arribar a ma casa revistes com ara Oriflama i Cavall Fort, així com discos de Raimon i Serrat, i vaig anar distingint els diversos accents d’aquesta llengua. Ja en plena Transició, quan la Nova Cançó estava de moda en els ambients juvenils progressistes, un grup d’amics em va demanar que els instruïra en els rudiments de la llengua catalana, i així vaig fer durant diverses sessions en una cafeteria de Xixón. Més tard, el destí va voler que el meu germà major anara a treballar a Barcelona i després a Vinaròs, on va formar una família i va acabar sent professor de català, motiu pel qual vaig consolidar definitivament la meua relació amb aquesta llengua fins al dia d’avui.
Com sabran vostès deduir pel que he dit l’anteriorment, soc qualsevol cosa menys catalanòfob. En realitat, en matèria lingüística no tinc cap fòbia. La pluralitat lingüística forma part de la realitat de les societats i cultures humanes. Ni tan sols és ni positiu ni negatiu: és una cosa inevitable i consubstancial a l’ésser humà. És el que hi ha. Per cenyir-nos al cas de l’estat espanyol ―és a dir, d’Espanya―, diré que la meua atenció al català no és exclusiva: també m’ocupe, com millor puc, de la resta de llengües espanyoles.
I quines són les llengües que es parlen a Espanya, és a dir, les llengües espanyoles? És molt fàcil enumerar-les, però hi ha costum d’embolicar la troca. Fa temps que observe que una cosa tan elemental com ara enumerar totes les llengües d’Espanya s’ha convertit en una tasca volàtil, i no sols entre els ciutadans corrents, sinó també ―i això sí que és escandalós― entre lingüistes professionals. La raó per la qual alguns lingüistes professionals tenen dificultats per a enumerar, de manera objectiva i rigorosa, les llengües d’Espanya, és una cosa que em crida molt l’atenció i a la qual he dedicat diversos articles i escrits. Ho resumisc: es deu al fet que alguns lingüistes s’obstinen a confondre la lingüística amb la sociologia del llenguatge i la política; i ací ho deixe. Però no caiguem en mistificacions i enumerem les llengües d’Espanya, d’orient a occident: el català, l’occità (aranès), l’aragonès, el basc, el castellà (o espanyol), l’asturlleonès (o asturià) i el gallec (és a dir, gallegoportuguès septentrional).
Totes aquestes llengües existeixen perquè tenen parlants i usuaris, és a dir, persones que s’interrelacionen cada dia en aquests sistemes lingüístics. Els parlants i usuaris de les llengües, com a ciutadans d’una comunitat política, tenen drets, més específicament drets lingüístics, consagrats com a elements constitutius del nostre marc civilitzatori, segons es recull en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals (1992, ratificada per Espanya el 2001), la Constitució espanyola (1978) o els Estatuts d’Autonomia de comunitats bilingües.
El nostre passat ens condiciona. La política lingüística espanyola dels últims dos segles és un desastre del qual un demòcrata d’avui no pot sentir-se orgullós. És una successió de barbaritats basades en dues idees: la primera, que el castellà és l’única llengua que pot ser tinguda per espanyola; i segona, que el castellà és l’única llengua institucional i que genera drets en la ciutadania. No hi ha dubte: aquesta política lingüística va ser dirigida a assetjar i eliminar les llengües espanyoles no castellanes. De fet, totes les comunitats no castellanoparlants d’Espanya van acabar bilingüitzades fins a arribar a la situació actual. Sens dubte, molta gent va aprendre castellà pels avantatges que oferia. Això és innegable. Tanmateix, és deshonest ocultar que la bilingüització en les comunitats no castellanes es va produir en gran manera per pura imposició del poder castellanocèntric i les seues lleis, a través de dos procediments: o bé limitar severament les possibilitats juridicopolítiques de les altres llengües, consagrant legalment la seua inferioritat; o bé decretar la seua prohibició nua i crua, mitjançant disposicions legals específiques i explícites.
Com no ha d’influir aquest passat? Malgrat els evidents avanços dels últims decennis, persisteix a Espanya la «qüestió de les llengües». Persisteix una realitat indefugible a la qual no s’acaba de donar una solució racional i plenament democràtica. Persisteix una mentalitat de biaix supremacista castellanocèntric; persisteix, com a rerefons atàvic, la creença arrelada que a Espanya la llengua, el que es diu la llengua de veritat, és el castellà, i encara que s’admet que n’hi ha unes altres per aquí per la perifèria que el marc democràtic obliga a reconèixer i respectar, en realitat a l’hora de la veritat es perceben com un emprenyament, com una nosa, com una murga. I així, qualsevol intent d’equiparar els drets que generen les altres llengües amb els del castellà és sistemàticament interpretat com una agressió a la «llengua comuna» i als seus parlants, amb els consegüents titulars de premsa escandalosos en la premsa de la capital del Regne.
Avui dia, el concepte de «nació espanyola» sembla basar-se, en el terreny lingüístic, exclusivament en una llengua: el castellà, a la qual és costum anomenar «espanyol». No se sap si la resta són llengües menys espanyoles o no ho són en absolut. Si és admissible una gradació d’espanyolitat, en què es concreta això? Quan el castís solta allò de «si estamos a España hay que hablar español», què està pensant de l’espanyolitat de qui parla gallec, asturià, basc, occità, aragonès o català? La societat espanyola tolera que Espanya estiga representada en esdeveniments internacionals per mitjà d’una llengua no castellana? El ciutadà mitjà admet com a veritable espanyol qui no parla castellà? Si la resposta és no, per què admet com a veritable català qui no parla català?
Està plenament assumit que, en matèria lingüística, els drets dels qui es reclamen castellanoparlants valen més que els dels qui es reclamen parlants d’altres llengües espanyoles. Tanmateix, això és una aberració jurídica: no existeixen drets de més o menys qualitat en un terreny determinat, perquè en cas contrari caiem en la desigualtat. Els drets de les dones són iguals que els dels homes, perquè una altra cosa seria una injustícia; els drets dels catòlics són iguals que els dels protestants, perquè en cas contrari no hi hauria igualtat religiosa; etcètera. La «qüestió de les llengües» no s’aclarirà mai a Espanya si no s’assumeix que els drets lingüístics són iguals per a tots, i això implica canvis de mentalitat en les més altes institucions de l’Estat, les quals no poden continuar funcionant com si Espanya fora monolingüe.
Cal acabar amb aquesta cosa tan lletja que és el judici d’intencions cap a qui exerceix determinats drets, entre els quals està usar una determinada llengua. Quan un diputat s’expressa en gallec al parlament d’Espanya, resulta impertinent intentar esbrinar amb quina intenció ho fa. La seua intenció és absolutament irrellevant: està exercint el seu dret sobirà a expressar-se en gallec, i ja està. No té per què donar explicacions, ni ha de ser sotmés a l’escrutini inquisitorial de ningú. És irrellevant si sap parlar castellà o no, perquè entra en l’esfera de la seua vida privada: el que és primordial és el seu dret sobirà a expressar-se en gallec. I si a aquest diputat li retreuen el seu ús del gallec soltant-li el tòpic que «les llengües són per a comunicar-se», faríem bé de recordar que per això utilitza el gallec, perquè és una llengua per a comunicar-se. O és que els diputats castellanoparlants no parlen la seua llengua al Parlament Europeu? Si ens posem primmirats, a què treu cap posar barreres usant el castellà, podent comunicar-nos en anglés, que tothom entén? Ja està bé d’insinuar que hi ha llengües que comuniquen més que unes altres. Ja està bé d’insinuar que l’ús del castellà és sempre neutral i natural, mentre que l’ús de les altres llengües espanyoles es deu sempre a propòsits «polititzats» i «insans».
Estic convençut que aquells que viuen molestos amb la «qüestió de les llengües», tenen el català com la màxima encarnació de les seues antipaties. Tota la meua vida he viscut i treballat fora de Catalunya, i puc assegurar que són innombrables les vegades que he sentit cap als catalans i la seua llengua comentaris que revelen incomprensió en el millor dels casos, i animadversió més o menys modulada en els més. Clar que hi ha catalanofòbia en una bona part de la població. Només cal veure com l’atien els polítics demagogs perquè saben que els dona vots a l’Espanya monolingüe. Hi ha una part dels espanyols que estan disposats a creure’s qualsevol mentida o exageració sobre les pautes de vida col·lectiva dels catalans i sobre l’ús de la seua llengua. Hi ha hagut molts exemples d’això i n’hi continuarà havent. La víscera ven.
No he sentit mai que parlar una llengua siga cosa de maleducats, excepte en referència als catalans. Els tòpics continuen funcionant a la perfecció: qui no coneix algú que conta indignat com en una visita a Catalunya va trobar un grup de catalans que cometien la intolerable grolleria de parlar en la seua llengua? Qui no coneix a algú que en la seua oficina un dia va rebre una comunicació d’una empresa o un organisme de Catalunya redactat en català, i t’ho explica com si haguera sigut greument insultat? Sembla increïble, però aquestes anècdotes són encara populars. Ja se sap: si estem a Espanya, per què no parlen en espanyol?
Falta molt per fer en el terreny de l’autoreconeixement del multilingüisme a Espanya, però també en el de la igualtat lingüística. Avançarem, sens dubte, però de moment tendesc a l’escepticisme. Tots els prejudicis persistiran mentre no hi haja un canvi autèntic de mentalitat. Mentre no s’assumesc de veritat que Espanya és un país de set llengües.
Té raó el professor Isidor Marí Mayans quan expressa el seu escepticisme «sobre la capacitat d’un llibre per a modificar la percepció que s’ha configurat entre la societat espanyola al llarg de la història entorn de la realitat lingüística i cultural catalana». Així ho pense jo també. Però també estic convençut que és millor fer alguna cosa que no fer res, i que tot allò que fem per a anar transformant l’actual marc de pensament sempre tindrà algú a l’altre costat que sabrà reflexionar i recapacitar sobre l’assumpte.
Per això, la lectura d’aquest llibre, a més de ser amena, és profitosa i instructiva, ja que aporta sabers sobre la història de la llengua catalana i la societat que la parla i cultiva, i dona les claus de per què l’anòmala situació actual té explicació en fets passats que cal conèixer per a no continuar sent preses d’una ignorància interessada que contribueix a mantindre els prejudicis i les aversions.
Ramón d’Andrés és professor de Filologia Espanyola i Asturiana a la Universitat d’Oviedo, i membre de l’Acadèmia de la Llengua Asturiana i del Reial Institut d’Estudis Asturians.
[Article publicat originalment al blog El Miradoriu el 24 de juny del 2024.]
