És conegut que el Regne d’Espanya no compta amb una tradició democràtica sòlida. Si fem una repassada ràpida i som generosos, al segle XIX només podem sumar el trienni liberal i la primera república, que no durà ni dos anys. La segona república, ja al segle XX, en sobrevisqué cinc (dos de bienni negre) fins que bona part dels oficials es rebel·laren i n’aguantà tres més en guerra, sobre un territori progressivament minvant.
La Restauració borbònica no cola com a democràcia. L’alternança del partit liberal i del conservador es fonamentà en el caciquisme i l’exclusió dels republicanismes, socialismes i nacionalismes alternatius, d’una banda, i del tradicionalisme, d’una altra. Tot amb tot, s’ha reivindicat per la dreta espanyola, com ara Manuel Fraga o José María Aznar. Aquest declarà que “Cánovas (del Castillo) fou per a mi, des del principi, una referència indefugible”. Ho era per una raó clara: “els qui defensem la continuïtat nacional com a pilar bàsic del nostre ideari acceptem eixe llegat secular, i distingim, en la figura d’Antonio Cánovas, un dels valors permanents”. L’historiador malagueny no passava, però, d’un nacionalista espanyol repressor de qualsevol dissidència, també de la cubana.
Així, diguen el que diguen els franquistes i els hereus, a la mort de Franco s’arribà amb un total de dècada i mitja, a tot estirar, d’experiències democràtiques. No, no és gran cosa. Difícilment, en aquest rànquing, Espanya es pot comparar amb el Regne Unit o França. No hi hagué a la península res semblant a la Revolució Francesa, tot i les meritòries Corts de Cadis. Al Borbó Lluís XVI el guillotinaren. Al Borbó Ferran VII l’ovacionaren amb crits de vivan las cadenas.
Els estats de Benelux i d’Escandinàvia també compten amb més tradició democràtica. I fins i tot a Itàlia, que patí una època profundament obscura. De fet, el Caudillo durà molt més al poder que el Duce. Un morí a l’hospital i un altre davant d’un escamot de partisans. La història no passa debades. El franquisme deixà una petja profunda d’endarreriment, putrefacció i desconfiança. La comparació històrica, doncs, seria amb Portugal i Grècia, militaristes, nacionalcristianes, endarrerides.
En aquest sentit, el període actual, de 1978 ençà, és una excepció, amb llums i ombres. És innegable que és la democràcia més estable, però també ho és que no en destaca per l’alta qualitat. A tall d’exemple, es podrien esmentar una cúspide judicial filofranquista; tortures recurrents per banda de funcionaris públics, la majoria impunes; condemnes basades exclusivament en testimonis policials; un sistema comunicatiu molt escorat a posicions de dreta i fins i tot d’ultradreta, inclòs el tancament d’un diari associat erròniament a ETA…
De fet, quan es pregunta als ciutadans com de satisfets estan amb la manera amb què funciona la democràcia a Espanya, els resultats són rotunds: el 54,9% afirmen poc o gens de satisfacció i només el 20,6% en tindria molta o bastant. Són dades de l’enquesta sobre la qualitat de la democràcia del CIS d’abril d’enguany. Si es mira amb atenció aquest estudi, hi ha més d’un motiu per a la preocupació.
Un n’és que el 85,1% de la població considera que no hi ha prou mecanismes per a lluitar contra la corrupció. Podem pensar que el suborn, l’amiguisme i els abusos tindrien poc a veure amb l’estabilitat política, però no és així. Una democràcia representativa es fonamenta necessàriament en una relació de confiança entre representants i representats. El problema de la corrupció no són els diners que es perden, que també, sinó com esventra la legitimitat i la confiança. Tot i que s’han fet avanços contra els corruptes, són del tot insuficients.
Fa més de vint-i-cinc anys que treballe en l’administració pública i n’he vist de tots els colors: contractació continuada de familiars en primer grau (i en segon i en tercer); proveïdors que facturen per clientelisme i no per professionalitat; alts funcionaris que no compleixen les obligacions bàsiques i als que els fitxen subordinats, etc. Abans i ara. És vox populi, però no passa res. N’hi ha treballadors públics, molts, de fet, honrats i professionals. Però si alcen la veu, se’ls castiga, mentre els corruptes gaudeixen d’impunitat i frustren la dedicació al servei públic de la resta. Hi ha encara massa abusos i perversions en el sector públic. En definitiva, no existeix una cultura generalitzada contra el nepotisme i els suborns. Qui la fa no la paga… quasi mai.
Potser la corrupció ajude a entendre, si més no en part, la sensació generalitzada de desafecció, de trencament, entre els polítics i la gent. Així, el 73,7% està d’acord o molt d’acord amb la frase “la gent com jo no té cap influència sobre el que fa el Govern”; el 75,2% amb “els polítics no es preocupen molt del que pensa la gent com jo” i el 75,5% amb “estiga qui estiga en el poder, sempre busca els seus interessos personals”. Si fa no fa tres quartes parts de la població creuen que no són tinguts en compte, que són bandejats, que se’n desentenen, d’ells.
En aquest sentit, són els partits polítics les institucions amb més baixa confiança (2,9 de mitjana, en una escala de 0 a 10) i les forces armades les que més (6,8). Després ens estranya que partits populistes i ultradretans com Vox cresquen. Però què fem per a evitar-ho? On està l’exemplaritat? On estan les alternatives?
Certament, el malestar no és exclusiu d’Espanya, sinó travessa la majoria dels sistemes occidentals. La dissonància entre les altes expectatives que provoca el capitalisme actual i la realitat que n’ofereix a la majoria genera frustració, d’on poa l’extrema dreta. En aquest sentit, la pèrdua de poder adquisitiu de la majoria dels treballadors i alhora el creixement exponencial de les despeses d’habitatge estan incrementant la maror.
La democràcia no és un sistema que es té o no es té, sinó que, si es té, n’és de millor o de pitjor. I al Regne d’Espanya hi ha molt a depurar, encara. Molt. Però hi ha interés a fer-ho?
