Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
Les polèmiques que capgiren Espanya aquest calorós mes de juliol són interminables. La crisi (o caldria dir purga?, seguint la millor tradició estalinista) del govern; el tancament de les investigacions «de la pela» del «campechano»; la xarlotada del tímid intent per una societat més justa i coherent amb l’alimentació i els animals; la llei de la memòria històrica que les agrupacions memorialistes denuncien i l’extrema dreta es vanta de dir que derogarà quan arribe al poder (ja no diferenciaré entre ciutadans, PP o Vox); la crisi del poder judicial, un poder en què ara a Espanya ningú te la més mínima confiança, i això no és bo; la crisi de l’espionatge a polítics opositors, aquesta és molt bona, car ni tan sols la reconeixen com a crisi, un fet que a qualsevol país democràtic hauria donat lloc a dimissions; la polèmica amb el revisionisme històric de la guerra civil, que vull elevar a condició de crisi perquè de fet és l’expressió de totes les altres crisis.
Finalment, davant els tímids intents d’avançar cap a una societat democràtica que supere la impostura del règim del 78, l’Espanya realment existent s’ha llevat la màscara i ha dit alt i clar per boca del seu màxim representant polític, el sr. Casado, allò que la República era una democràcia sense llei, etc., reblat pel marc històric i ideològic dissenyat per Cañellas i beneït pel mateix Casado amb allò de «ponència de luxe», ponència on s’afirmava que no va haver cap colp el 18 de juliol, i es justificava així el feixisme. Aquest discurs ha creat el marc ideològic que necessitaven els nacionalistes espanyols per a generar el relat polític que els permeta arribar al poder.
Han dit els memorialistes, i hi estic d’acord, que no hi haurà memòria històrica mentre els culpables del genocidi i la fosca nit feixista no siguen jutjats i separats del poder. I com que açò no pot passar, Espanya va cada vegada mes ràpidament cap a una nova forma de feixisme.
El procés es va engegar en posar al servei dels interessos de l’Estat el poder judicial per combatre el poble català. És el primer pas i necessari per a construir un Estat feixista; el segon tenir un partit, ja el tenen: Vox, i un discurs, que també han construït i que ha arrossegat tota la dreta a un mateix discurs nacional-feixista espanyol; el tercer assolir el poder legislatiu, tot indica que ho faran a les properes eleccions.
De totes les crisis esmentades em quede amb la del poder judicial, que considere la més greu des del punt de vista institucional. I no és que jo haja cregut mai en ell, de fet sempre he cregut que està infestat de feixistes i treballen per als interessos dels partits que governen, quan els interessos dels partit hi coincideixen amb els seus, fins i tot la timorata Europa els ha dit que ja va bé, que a vore si donen un pas cap a una democratització de la judicatura. El problema és que ja no importa, amb els seus actes el poder judicial ha quedat devastat en la seua legitimitat, i el que fins ara era un atac de tots contra Catalunya, ara ja és un atac de l’extrema dreta contra la democràcia.
Resulta un cert plaer (des del punt de vista històric) tenir butlleta de primera fila per a presenciar com es va degradant un estat, i Espanya, com qualsevol altre estat que basa el seu poder en la tirania, ha anat passant d’exercir la repressió política, policial i judicial contra Catalunya, a adoptar unes mesures de dominació feixista contra el seu propi poble. I és que si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que el trencament de l’ordenament jurídic i polític democràtic mai queda reduït a enfrontar la causa que va induir per primera vegada eixe trencament amb els mecanismes de la democràcia. Espanya, amb la seua actuació contra el poble de Catalunya, va trencar el sistema, i es va endinsar per una senda de foscor que més prompte que tard l’ha duta a l’abisme del feixisme. Sabem per la història que el procés de feixistització d’un estat va més o menys així: propaganda contra un boc expiatori que pretén anihilar la Nació, repressió i violència institucionals, pèrdua de separació dels poders de l’estat, establiment d’una casta governant per garantir els interessos d’una part de la població contra l’altra part que és desposseïda dels seus drets. Bé doncs, des de la nostra privilegiada primera filera podrem assistir a l’acte final, quan constatem que el nou feixisme es fa amb el poder executiu i legislatiu i comença el festival de persecució dels dissidents. Caldrà estar-hi preparats.
