Hi hagué una època en què Veneçuela era una referència constant als mitjans de comunicació espanyols. Tampoc en realitat Veneçuela, sinó una mena de caricatura que s’agitava com ho fan tot a Espanya, en clau de política interior. Curiosament, “bolivarià” es convertí en un dels insults habituals del repertori, limitat però en constant renovació, de la dreta espanyola, orgullosament ignorant. Fins i tot tinguérem ocasió de llegir insults i atacs contra la figura històrica de Simón Bolívar, enemic de l’imperi eixe que a hores d’ara s’entesten a reivindicar. És ben interessant en alguns aspectes la involució que es pot detectar en la dreta espanyola. En una ciutat com València, on assassins imperials com Hernán Cortés o Pizarro tenen els seus carrers cèntrics, tanmateix, hi ha un xicotet monument a Simón Bolívar en la plaça d’Amèrica. També hi ha un carrer important dedicat al general Sanmartín. De les passades reelaboracions de la figura dels dos patriarques de la independència de les colònies hem passat a aquesta sobreactuació de patriotisme adolescent de fireta. Sempre es pot anar a pitjor.
De vegades pense que el nacionalisme espanyol és un dels més barroers i patètics del món. Potser és una impressió òptica, donat que és el que tenim més prop i patim a bastament. Bàsicament, consisteix a idealitzar el passat imperial mentre es menysprea amb racisme els llatinoamericans, potser per sentir-los massa pareguts, no siga cosa que els anglos i els europeus de veritat es confonguen. És de veres que darrerament sembla que han descobert el potencial castellanitzador dels migrants llatinoamericans, però són massa anys de parlar de panxitos i coses semblants perquè ara la tropa descervellada assumisca sense més les noves consignes.
Perquè un altre dels trets centrals del nacionalisme espanyol és una combinació de fanfarroneria buida del capità de la Commedia de ll’arte amb una profunda inseguretat cap als blancs de veritat. Una de les característiques constitutives de la personalitat nacional espanyola (conste que no crec en atavismes, és resultat de processos socials) és ser autoritari i displicent cap a baix i servil cap a dalt. El narrador de Tiempo de silencio, de Luis Martín Santos, descrivia entre altres coses Madrid com una ciutat d’”hombres serios cuando son importantes y simpáticos cuando no son importantes”.
Per això els patriotes de l’espanyaunagrandeylibre no troben cap contradicció en ser extremadament complaents amb els Estats Units, considerar quasi com a part del paquet de les essències pàtries defensar amb fervor les posicions geoestratègiques de l’amic nord-americà, amic i patró. Potser és que porten al seu codi genètic el Pacte de Madrid de 1953 i que d’una manera fosca saben que qui va afavorir el seu avi ideològic, encara que fos a canvi de la submissió, és dels seus, pedra fundadora, insospitada reencarnació de don Pelayo vestit d’Eisenhower, mira tu per on, però ho tenen ben clar, el que diga el senyor, el que diga l’oncle Sam, i qui ho pose en dubte no és patriota.
Per això, ara que els Estats Units es dediquen a bombardejar vaixellets dient que són narcos, i que si ells ho diuen per què detindre’s en foteses com ara jurisdiccions estatals o judicis, i que semblen disposats a envair Veneçuela, la posició dretana (i no només, per cert, que al cor d’Espanya a l’esquerreta per poc que et descuides li ixen tics d’eixos de l’espanyassa hegemònica) oscil·la entre no parlar massa del país que els obsessionava i donar suport a les amenaces del milhomes Trump. S’ha de dir que aquesta posició no contrasta massa amb altres genuflexions europees, en una Europa que pot donar-li el Premi Nobel de la Pau a una ultradretana com Maria Corina Machado, però que la Fundació Broseta haja doblat l’aposta i li haja donat el Premi Convivència junt amb Edmundo González Urrutia resulta la versió casolana, sobreactuada i patètica. No seré jo qui idealitze el president Maduro i les seues gesticulacions, però moltes vegades per prendre partit cal detindre’s a mirar qui es troba enfront i què hi havia abans. I no, l’oligarquia veneçolana de sempre ni vol la pau ni la democràcia.
Però, vaja, en el que estava. José Enrique Rodó va parlar d’Ariel versus Calibà per cridar l’atenció sobre la necessitat de les repúbliques llatinoamericanes de defensar-se de l’imperialisme dels Estats Units. Amb matisos és també el que sostenia José Martí a Nuestra América. És ben curiós que la dreta espanyola tan patriòtica i tan catòlica entre Ariel i Calibà es pose del costat de Calibà. Visca l’oncle Sam i canya al panxito sembla ser un dels lemes del nou esperit imperial en versió subalterna. Estaria bé que les simpàtiques actrius i dramaturga de la reivindicativa companyia llatinomadrilenya Teatro Sin Papeles ho recordaren la propera vegada que munten una obra. Per molt catalanòfobes que siguen i per molt que es vulguen mostrar com a aliades castellanitzadores no les estimaran, que on mana patró no mana mariner, i els parents pobres els posen en evidència.
L’altre tret central del nacionalisme espanyol és l’enemic interior. Interior a l’estat, és clar. Aporellosoé és altre dels seus lemes patris. No deixa de ser una altra versió del servilisme cap a dalt i l’autoritarisme cap a baix, però en aquest cas hi ha altres inseguretats associades, la consciència fosca que l’estat espanyol no correspon a cap nació i que el seu nacionalisme etnicista i primari ni tan sols els serveix fronteres estatals endins. Farien una neteja ètnica si pogueren a l’estil israelià, és clar, però com que potser seria ara per ara massa bèstia, arraconen culturalment la diferència i la criminalitzen. En general la bandera monàrquica és el complement indispensable a qualsevol manifestació contra els drets dels altres o contra qualsevol intent de convivència i igualtat.
És clar que altres nacionalismes tenen també el seu, però el nacionalisme espanyol és eixe pack: supèrbia, etnocentrisme, racisme, servilisme respecte als poderosos, classisme, homofòbia, tot això amanit en no sé quina cosa de Blas de Lezo i els Tercios de Flandes. Podria haver hagut una altra versió del nacionalisme espanyol, és clar, Azaña i els liberals van fer el que van poder, però al remat la guerra la va guanyar qui la va guanyar i des d’ahí es van bastir hegemonies simbòliques i ideològiques.
En resum, que si l’imperi no és ja l’espanyol, i no sembla que això vaja a canviar en breu, o, per a ser precisos, s’ha quedat com un imperi castellà xicotet, que només colonialitza en el tros disponible de la península Ibèrica, el que cal és ser lacai de l’imperi gran, ni que siga decadent. El pícaro arribista com a emblema nacional i que puga donar canya de portes endins. Ja ho va veure l’autor del Lazarillo escrivint des dels marges. O siga que sí, Pelayo, Franco i Eisenhower pares de la pàtria, Donaldtrump i cierra Espanya, i el que diga el senyoret, i puta Catalunya i Simón Bolívar. i qualsevol bolivarianisme dolent per antiimperialista. És això, no?
